“Ens coneixem?”

Encasto la cadira a la sorra i, després de mirar si estic ben encarada cap al sol, m’adono que soc massa a tocar d’un matrimoni. “Ai, perdoneu, que m’he posat massa a prop”, dic jo. Ell em respon: “Després de 50 anys...” El pretext em desconcerta i, sense dir res, allunyo una mica la cadira. La qüestió és que l’endemà els clisso al supermercat i els empaito. “Escolta’m, disculpa, ahir no vaig saber reaccionar a la teva afirmació.” “Sí –em diu ell, acompanyat de la seva dona–, fa 50 anys que ens trobem a la platja. Em dic Xicu i ella és la Carme, de la casa del costat d’El Corte Inglés de Pals.” A mesura que anàvem parlant, em sentia com si m’anés despullant: coneixien tota la meva família. Jo, que soc una calamitat per recordar les fesomies, no en sabia absolutament res, d’ells. Aquest interès sobtat per esbrinar la identitat em ve d’una mala experiència. Un dia, a la plaça Mercat d’Olot, inicia una conversa una amiga demanant-me pels fills, pels pares i fins i tot per en Shakespeare, el meu canari. Em vaig anar encongint i només buscava una escletxa per saber qui era i sondejar la seva situació personal. Vaig acomiadar-la tan penedida i sufocada que em vaig jurar que mai més em passaria, que d’una manera o altra demanaria la identitat de l’interlocutor, i, si calia, hi afegiria que he estat mestra i, com que he conegut tants alumnes, tants pares..., requereixo alguna dada o detall. I així quedo la mar de bé! Una amiga també en va fer una de grossa seguint el fil de les fesomies. Asseguda al tramvia de Barcelona, va saludar efusivament un jove assegut davant seu. “Com estàs?”, li demana ella col·loquialment. A mesura que avança la conversa, el jove li explica que treballa de repartidor de butà i que per això el coneix. Ella s’hauria volgut fondre: el va visualitzar al moment amb la granota taronja. No crec pas ser l’única que tinc una memòria selectiva; em considero despistada i, quan m’expliquen algun safareig, me n’oblido ràpidament. A les portes de les Festes del Tura d’Olot, la ciutat s’omplirà de gom a gom i intentaré aguditzar els sentits i observar les cares festives. En tot cas, si ens veiem pels carrers engalanats, seguint la faràndula i amb la música a tot drap, saludeu-me, que allà sí que conec moltes persones que també estimo molt. Olotins, bones festes!