El lleure també educa
Tinc dubtes de si en som totes plegades prou conscients
Milers de nenes i nens han tornat aquesta setmana a l’escola. Això vol dir que milers de famílies han començat a recuperar de mica en mica la rutina i a encaixar les peces de la falsa conciliació, aquesta gran mentida del sistema. Les diferents realitats són un món a cada casa, i mentre n’hi ha que haurien volgut estirar unes setmanes més la vida sense horaris, d’altres frisaven per plantar-se al dia 9 de setembre. Ja n’hem parlat molt, de les mancances del sistema educatiu, i també dels insuficients mecanismes per sostenir la criança en aquest món capitalista. Però aquí cal obrir una escletxa a la llum que ens aporten centenars i centenars de joves que arriben on no arribem les famílies. Quants casals d’estiu s’han desplegat aquests tres mesos a pobles i ciutats? Quants campaments i tandes de colònies han ensenyat a la mainada que una altra manera de viure és possible? El ventall és ampli, i n’hi ha de tots colors i per a tots els gustos, però la diferència la marca una vegada més el factor humà: si a l’escola és clau la mestra, en el món del lleure les monitores esdevenen peça indispensable perquè aquest temps sigui viscut amb sentit. I el tarannà es capta de seguida: la diferència és substancial entre aquella monitora o monitor que s’ha format (i la diferència és abismal si ho ha fet des del voluntariat i ha crescut en el món de l’educació en el lleure), i aquella persona que s’apunta a fer un casal o unes colònies sense tenir clara la responsabilitat que comporta. I això preocupa i ens hauria d’ocupar a totes, que de la mateixa manera que reivindiquem escoles de qualitat, hauríem de tenir la força suficient per aconseguir també dignificar els espais d’educació en el lleure. Aquests espais sovint ens són imprescindibles, fins i tot durant el curs; moltes famílies per exemple, no tenim elecció a l’hora de dinar, que queda a mans de monitoratge que no coneixem de res. El tema dels menjadors escolars és un meló que obrirem un altre dia, però, ens agradi més o menys, aquest monitoratge també esdevé referent, “model que encarna uns valors dignes de ser imitats”, defineix el DIEC. I ja em direu com us queda el cos davant d’aquesta combinació de responsabilitat majúscula que recau en el monitoratge. Tinc dubtes de si en som totes plegades prou conscients.
