Mirades
Quan l’1 d’octubre era festiu
Durant anys era el “Día del Caudillo” perquè Franco va ser cap d’estat el 1936. Fa set anys, però, vam votar
Quan jo vaig néixer, el dia 1 d’octubre era festiu. Era el Día del Caudillo i es commemorava que el dia 1 d’octubre de 1936 els militars aixecats en armes contra la legitimitat de la República van nomenar Francisco Franco Bahamonde com a cap de l’Estat. És a dir, encara que potser aquells militars no ho intuïen, que s’iniciava la dictadura franquista que va durar, formalment, fins a la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, tot i que el seu llegat va continuar vigent i, ben mirat, potser encara és ben present. Aquell 1 d’octubre havien passat dos mesos i mig després de l’aixecament militar contra la República que va començar el 17 de juliol del 36 a l’Àfrica però que ells celebraven com el règim del 18 de juliol. Fa 78 anys, a la Capitania General de Burgos, gent de l’exèrcit, de la Falange i del Requetè van escollir Franco com a cap. Hi havia també representats de la Itàlia feixista de Mussolini i de l’alemanya nazi de Hitler, els aliats que van ser clau perquè guanyés aquella guerra batejada com a civil, que va tenir el vistiplau d’una gran part de l’Església i sobretot del poder econòmic, de March a Cambó. En realitat molts dels militars presents posaven al capdavant Franco per dirigir la guerra pensant que si hi havia victòria, que n’hi va haver, faria un pas al costat. Mai va deixar el poder, va utilitzar la Falange i els Requetès i va organitzar un règim dictatorial sobre una victòria militar amb l’ajuda nazi i feixista, que les circumstàncies de la guerra a Europa i el suport final dels EUA per les bases militars, van sustentar fins a la seva mort.
Sí, és història. Història viscuda per molta gent que s’ha fet gran, però cal recordar-la. Perquè Franco arribés al poder militar fan haver de morir els qui van conspirar abans d’ell, com els generals Sanjurjo i Mola mentre Franco feia la puta i la Ramoneta. El seu règim es va sustentar en la victòria militar i la por, amb afusellaments multitudinaris, que van durar anys. Una repressió ferotge i un control total sobre militars, jutges i funcionaris. Anys d’autarquia en què el dictador es va enriquir mentre molts espanyols es morien de gana. Franco va guanyar una guerra contra la República que van començar a perdre els mateixos republicans amb les seves divisions. I amb el fet que n’hi havia molts, de republicans, que preferien abans una Espanya unida que no que el País Basc i Catalunya fossin independents.
Cal recordar la història, també aquella que no voldríem haver viscut, encara que en algun cas fossin només anys d’infància i adolescència. Vam tenir la il·lusió que l’1 d’Octubre tornés a ser festiu perquè va ser el dia triat per anar a votar, el dia que els catalans van exercir el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació del qual parlen les lleis internacionals i que feien seu els qui feien política al final del règim i durant la transició. Fa set anys gairebé dos milions i mig de ciutadans de Catalunya van votar a favor o en contra de la independència, en un referèndum. Allò va portar presó i exili per al govern del país i per a molta gent que s’ho va creure i s’hi va implicar. Ara, molts, fins i tot dels que van posar les urnes, volen girar full. Cal recordar d’on venim, la dictadura, i què vam votar tal dia com avui.