La boja del poble

Tothom la situava en la terra dels desequilibrats. La seva fugida mental, en un poble on del primer al darrer habitant es cridava pel seu nom de pila o pel seu sobrenom, va ser una sorpresa que a ningú li va passar per alt. Però, a ulls del veïnat, ella era un tros de pa, així que tot el poble va acceptar que ja no era la de sempre amb la naturalitat amb què s’accepta l’arribada del fred el mes de desembre. Això sí, aquella dona, casada i mare de cinc fills, no va poder esquivar la fama que a poc a poc va anar adquirint i que la va convertir irremeiablement en la boja del poble. La família també es va resignar i va acceptar que havia perdut el cap. I va entendre que no hi havia marxa enrere i que poc podien fer per revertir la situació. Quan ja no coneixia ningú del seu entorn, es va convertir en un ésser indefens. Com un pardal atemorit un dia de tempesta, incapaç d’envestir ningú. Els seus la van poder cuidar fins al darrer dia. Va marxar massa aviat i ningú, amb ella encara present, no va poder posar un nom que fes justícia al seu calvari. Tinc molts pocs records d’aquella dona. La visitava la majoria d’estius i ja era incapaç de mantenir una conversa. De la seva casa conservo la imatge del viver de conills i tinc gravats els ulls del seu marit, d’un blau cel encisador que hauria pagat per heretar. Tots dos eren els meus besavis. Els pares de la meva àvia materna. Només amb el pas dels anys hem entès que aquella dona que es va anar apagant a poc a poc no era cap boja. Tenia Alzheimer, però era encara una malaltia completament desconeguda, així que imagino que, encara que el meu cap només s’ha permès de conservar les escenes més tendres d’aquells dies, va patir una certa incomprensió. Fins i tot alguna burla. Avui, Dia Mundial de l’Alzheimer, un record per als malalts que se’n van anar d’aquest món sabent, o no, que la gent els prenia per bojos.