Les ciutats i els cartells

Les parets de les ciutats són plenes de cartells. I ho són malgrat que hi ha un sens fi d’ordenances –potser tantes com municipis– que recullen que rebràs una sucosa sanció si se t’acut enganxar-ne fora dels punts autoritzats –quants partits polítics, sobretot en campanya, no hauran fet els ulls grossos per no multar-se–. No crec, però, que sigui l’única persona d’aquest món a qui no li molesta tant que els carrers s’omplin de cartells com el fet que s’omplin de cartells dissenyats amb tan poca gràcia que s’acaben convertint en un atemptat a l’estètica i al bon gust. D’ençà que qualsevol pot treure a passejar el gran dissenyador que tots portem dins i idear un cartell des d’un mòbil, hi ha resultats que semblen que han trobat la font d’inspiració en un escorxador. Enyoro l’encant dels cartells antics. Aquells sí que eren autèntiques obres d’art. Ara, en canvi, els carrers són espais carrinclons amb tuf d’anarquia gràfica. Hi ha cartells, sobretot aquells que anuncien les excursions d’un dia o d’un cap de setmana a preu de ganga, que ni tan sols es molesten a buscar una tipografia una mica agradable a la vista. Un parell de frases, el preu, un telèfon de contacte, i avall que fa baixada. Se n’haurien de perseguir els autors, però no pas per haver-se apropiat d’una paret que no els pertoca, sinó perquè deterioren l’estètica de les ciutats de forma superlativa. Després hi ha les torres instal·lades precisament perquè la gent hi pengi cartells, però hi ha tal superposició de material que qualsevol dia veuràs un concert de Metallica al qual vols anar i acabaràs comprant l’entrada per Sergio Dalma. Després hi ha un tipus de cartell que desperta la meva admiració i que s’ha deixat veure algun cop: cartells municipals penjats en llocs prohibits que anuncien sancions a qui pengi cartells en llocs prohibits. A aquests els perdono fins i tot el mal gust.