Tribuna
Descarbonització: il·lusió retòrica?
“Des de la conferència d’Estocolm el 1972 s’ha anat consolidant un discurs anestèsic alimentat per poderoses xarxes i agències informatives per fer-nos creure que s’està avançant en la mitigació del canvi climàtic. Res més lluny de la realitat
La crisi ecològica se’ns descobreix cada dia més greu. I ens preguntem: per què no es compleixen els compromisos que es fan a les cimeres del Clima, les famoses Conferències de les Parts (COP)? Com ens expliquem que durant el 2023 s’hagi produït un nou rècord d’emissions de diòxid de carboni i que se’n pronostiqui un augment en els pròxims anys?
L’estiu del 2024 (segons el servei europeu d’observació ambiental Copernicus) ha esdevingut l’estiu més calorós dels que s’han registrat fins ara. L’escalfament global s’accelera de forma alarmant però no es produeixen reaccions ni canvis estructurals que indiquin una voluntat política de frenar-lo. Al contrari, segons l’Agència Internacional d’Energia (AIE), s’han incrementat un 6% les inversions relacionades en explotacions i prospeccions de gas, petroli i carbó. Encara més, els lobbies que les representen continuen desenvolupant programes de comunicació i d’ecoblanqueig per frenar el ritme d’implantació de les energies renovables, especialment el nuclear, que és considerada per la Comissió Europea una “energia verda”.
Grans empreses com Total Energies tenen encara el 96% de la producció final provinent del gas i el petroli. El carbó segueix essent també protagonista de la producció d’electricitat a la Xina, els Estats Units, l’Índia, Rússia i el Japó. Hi han previstes 300 noves centrals de carbó al món! L’AIE reclama, sense èxit, que s’aturin amb urgència totes aquestes instal·lacions.
Un altre fet preocupant: les GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft) ens avisen que l’aplicació de la intel·ligència artificial (AI) requerirà el doble o potser el triple de l’electricitat actualment disponible. A canvi ens prometen augmentar el PIB mundial un 10% durant la propera dècada. Les renovables no podran atrapar i satisfer aquest colossal consum. La descarbonització pel 2050, si segueixen aquestes dinàmiques, esdevindrà una “il·lusió retòrica”.
Se’ns ven que l’única solució és continuar el model energètic que ha consolidat la societat industrial; que sense seguir explotant els recursos fòssils no podrem acumular el capital que requereix invertir en grans parcs solars i eòlics. Que hem de fer compatible el business as usual (“els negocis de sempre”) i la protecció de l’entorn. Que mitigarem el canvi climàtic mitjançant la geoenginyeria que ens eliminarà l’excessiu diòxid de carboni de l’atmosfera; que la solució energètica és construir nous i petits reactors nuclears –els SMR (small modular reactors) de 300 megawatts– pensats també per alimentar els grans centres de consum de les tecnològiques. Un altre component de l’alternativa que se’ns presenta és l’hidrogen rosa i gris, generat a partir de l’electricitat produïda mitjançant l’energia nuclear i el gas natural. De l’hidrogen verd, obtingut amb l’electricitat provinent de les energies renovables, se’n parla poc. En definitiva, se’ns promet que la ciència i la tecnologia resoldran els problemes climàtics globals i que el creixement continuarà.
Els bioeconomistes i els moviments d’ecologia social, contràriament, clamen per un canvi radical de paradigma fonamentat en una democràcia energètica participativa, una reducció dràstica del consum i aturar totes les noves prospeccions de gas, carbó i petroli. L’statu quo energètic, però, renega del decreixement i reclama seguir gaudint dels centenars de mils de milions de dòlars de subvencions que els estats destinen a les energies fòssils.
Les petrolieres, gasistes i tecnològiques s’han aliat per endarrerir el procés de canvi del model energètic. Aquesta conspiració explicaria el fracàs de les estructures de govern (“insuficients” segons l’AIE) impulsades per les Nacions Unides i les maniobres dilatòries de les COP, dominades per les corruptes monarquies del petroli i per centenars d’experts enviats a las cimeres amb l’objectiu de frenar les aspiracions de les ONG ambientalistes. Des de la conferència d’Estocolm el 1972, passant per la de Rio el 1992 i fins a la darrera COP 28 de Dubai el 2023 i la COP 29 que tindrà lloc a Bakú el proper novembre (el petroli representa el 85% de les exportacions i el 45% del PIB de l’Azerbaidjan!), s’ha anat consolidant un discurs anestèsic alimentat per poderoses xarxes i agències informatives per fer-nos creure que s’està avançant en la mitigació del canvi climàtic. Res més lluny de la realitat. La transició energètica a escala mundial, si les institucions, els consumidors i la societat civil organitzada no ho eviten, va pel camí de ser una entelèquia. A Catalunya, però, obligats per la desnuclearització, hem de fer els nostres deures.