Som 10 milions
El multador, multat
L’empresa del radar s’enduia el 31% de cada multa, però la Paeria va decidir ‘perdonar’ les de menys de 65 km/h
La Paeria de Lleida ha estat condemnada a indemnitzar generosament l’antiga concessionària del servei de control de trànsit i seguretat viària, una UTE formada per les empreses Arnó i Sice. Ho ha dictat el Tribunal Suprem, el qual, en rebutjar la possibilitat de cap nou recurs per part de l’Ajuntament lleidatà, ha fixat com a ferma la sentència que obliga el consistori a oferir una compensació a la seva antiga concessionària per multes no cobrades per un radar instal·lat en un cotxe de la Guàrdia Urbana mentre va durar la concessió. La Paeria ho xifra en 442.000 euros.
El cas, que ha tret a la llum el grup municipal del Comú de Lleida, a l’oposició, fa evident la perversitat en què poden arribar a caure, a vegades, les polítiques de seguretat de trànsit basades en el càstig econòmic als infractors, si no es gestionen amb rigor i amb la seguretat com a objectiu suprem.
El problema arrenca l’estiu del 2014, quan es van posar en marxa els nous radars de la concessionària Arnó i Sice, que n’havia rebut la concessió l’any anterior de la Paeria, llavors amb el socialista Àngel Ros com a alcalde. Es van instal·lar nous radars en diferents punts de la ciutat, es va millorar l’eficàcia dels existents, i s’hi van instal·lar càmeres que fotografiaven els vehicles que se saltaven els semàfors vermells. Segons la concessió, la concessionària s’enduria el 31% de l’import de cada multa generada pels radars. A canvi, la concessionària invertiria prop de mig milió d’euros en millores de la seguretat viària a la ciutat.
Els radars van funciona molt bé. Els primers dies ja van començar a generar ingressos, amb una mitjana de mig centenar d’infractors caçats cada dia . Tot anava sobre rodes, mai millor dit. La Paeria renovava els sistemes de control de les infraccions amb equipament més nou i eficient, i la concessionària engegava una via de negoci en una ciutat important: un cop instal·lats els radars, ja només calia fer-ne manteniment i esperar els ingressos pels percentatges de les sancions.
Però aviat van sorgir els problemes. Els radars funcionaven massa bé. De meravella, de fet. I van arribar les queixes a la Paeria. Massa queixes per una mesura impopular implantada a menys d’un any de les eleccions, el maig del 2015.
Així, la Paeria va anunciar a la concessionària que només tramitaria les multes de radar als vehicles que superessin els 65 km/h. A més, el radar mòbil que es va instal·lar en un cotxe de la Guàrdia Urbana a penes es va engegar, després d’utilitzar-lo uns dies a finals del 2014 i comprovar que funcionava a la perfecció. La decisió no va agradar gens a la concessionària, que deixaria de cobrar les multes dels infractors per velocitats d’entre 55 i 65 km/h, i també dels que pogués caçar el radar mòbil. El cas va arribar als tribunals, i el Suprem n’acaba de dir l’última paraula: la Paeria ha de compensar les empreses per allò que haurien pogut cobrar si el radar mòbil hagués funcionat.
Posar la gestió de la sancions de trànsit en mans d’empreses privades que en cerquen la viabilitat econòmica és una manera temerària de conduir aquest assumpte, sobretot si no vols que la gent malpensi que les multes tenen un fi recaptatori. I canviar a caprici els limits sancionables ja és una derrapada a destemps. El resultat: el multador, multat.
