La solidaritat del propietari

Hem escoltat la ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, apel·lant a la solidaritat dels propietaris de pisos –els que en tenen més d’un, és obvi– per contenir el preu del lloguer. Per un moment, quan va citar el binomi solidaritat-propietari, vaig pensar que la ministra pregava als amos que quan s’inventin l’excusa de rigor per apoderar-se del cent per cent de la fiança del llogater, com acostuma a passar, almenys explotin el seu costat més humà i facin una donació a Open Arms o alguna entitat d’aquest format. La súplica de la ministra m’ha fet pensar en el dia en què l’aleshores conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar va demanar a la Moreneta que fes servir el seu poder per provocar pluges. Tinc la mateixa fe en les dues fonts evocades i soc una atea convençuda, així que ja poden imaginar l’esperança que diposito en el fet que els lloguers baixin gràcies a la camaraderia dels que tenen un pis de més i es pensen que tenen un tresor. El problema de l’habitatge es fa palès a tot arreu: a les poblacions d’estiueig, on no troben pis les persones que es dediquen als serveis públics o al sector turístic, i a les grans i mitjanes ciutats, on la presència de fons d’inversió, grans propietaris, apartaments turístics o de tot plegat ha creat una bombolla immobiliària que ens mereixem que ens torni a explotar a la cara. Qualsevol mesura proposada per contraatacar topa amb l’avarícia humana. I aquí és on no hi ha res a rascar. Qui té un pis a qualsevol zona sota pressió vol treure’n profit i se sent amb el dret sagrat de fer-ho peti qui peti. L’habitatge és l’única indústria en aquest país que genera rics sense que moguin un dit, després que els hereus dels imperis industrials hagin decidit no fer res més que viure de rendes. I sota la bandera de la llibertat, que tothom fa amb la propietat privada allò que li rota, doncs ens seguiran atracant a còpia de preus prohibitius.