Arborescències

A La Mercè, el centre cultural de Girona, s’hi pot veure, fins al 18 d’octubre, una exposició a quatre mans. O a dues mirades. Es diu Els arbres callen i ocupa la sala de l’Escola Municipal d’Art, comissariada pel poeta Esteve Miralles. D’entrada, és un oasi de serenor. Deixin que ho digui així. Es tracta de la confabulació de dos artistes –Narcís Comadira i Jordi Armengol– al voltant d’un pretext real que s’ha tornat conceptual al llarg del temps, “objecte”, com afirma Mar Bosch, “d’interès constant de la història de la sensibilitat”. L’exposició va d’arbres, doncs. I la comparteixen un artista consolidat, amb una llarga, imponent trajectòria, i un altre, més jove, que té també una obra considerable al seu darrere. Dialoguen a partir de les pròpies, peculiars, assumides arborescències, de tal manera que una primera impressió ens podria derivar cap a la idea d’un sol creador, amb múltiples variants, mentre que una observació més precisa ens descobreix dos llenguatges diferents, dues maneres de comprovar com la natura esdevé alhora episòdica i universal, concreta i genèrica, tangible i imaginada. Un lloc amè que és, alhora, un espai que et xucla i et posseeix.

Miralles parla dels “arbres carnerians, toscans, illencs”, dels “arbres solitaris” de Comadira, i també es fixa en les preguntes que formula Armengol (“per què de colors, per què troncs retorts o arbredes?”), uns arbres, en definitiva, que “reclamen silenci” i que també ens eixorden amb presències plàcides o inquietants. El diàleg esdevé, per a l’espectador, enriquiment espiritual i alçaprem de la consciència.

En la inauguració, tots dos van dibuixar ensems, amb carbonet, arbres. En una paret de La Mercè. Comadira va perfilar els contorns i els va omplir d’ombres. Armengol va descriure fantasmagories vegetals que naixien i morien en directe. Val la pena (quan es pugui veure editada) contemplar aquesta seva performance enjogassada. Dos estils, una sola dèria.