Raça humana
Envelliré dignament
Fent cua per comprar una barra de pa, sento algú que pregunta: “És l’última, vostè?” El percebo al clatell –per la veu sé que és home–, així que, malgrat que he arribat al forn fa deu segons i tinc molts números per tancar la cua, no em dono per al·ludida. Aquest vostè em du a pensar que algun vellet o velleta ha arribat sigil·losament poc després de mi, s’ha col·locat a l’última posició i ara guarda el seu torn, però no l’he vist venir. El cas és que en desconec el motiu, però tombo el cap i comprovo que no puc estar més equivocada: aquell home s’està dirigint a mi. Sí, a mi, i de vostè. Si ell fos una persona jove, o un nen, podria arribar a entendre que em veiés com una senyora gran, però és que el susdit resulta ser un home que aparenta la meva edat –si és més jove, la vida no l’ha tractat prou bé–. Així que només he necessitat una breu pregunta per ofendre’m. Que ja sé que el vostè s’associa a l’educació i la cordialitat, però no cal enganyar-se: la fórmula ha quedat relegada a les persones molt grans i anava a escriure que també a les autoritats, però és que ja ni això. I atès que no soc una autoritat reconeguda, doncs només hi ha l’opció de pensar que, a ulls de la resta, començo a pansir-me. I he maleït aquell senyor que no conec de res i que segurament només volia ser amable i he tingut un record mut cap als seus familiars, que potser són unes bellíssimes persones. Després, de cop, he parat màquines. No soc jo la que s’ha repetit fins a la sacietat que sabrà envellir amb dignitat? I la que ha escrit més d’un cop que cada arruga és un diploma que atorga la vida pels aprenentatges sumats i predica que la bellesa està a l’interior i tota aquella màgia wonderful? Aleshores? Crec que em mereixo copiar cent cops “Envelliré dignament”, a veure si aprenc almenys a no contradir-me. Abans, però, necessitaré uns quants dies perquè em passi l’enuig.