Qui paga el compte?

Hi ha diferents tipologies de persones a l’hora de fer front al pagament del compte en un bar o restaurant, sempre que no estigui clar per avançat com es reparteix el tema. Tothom té un familiar o amic que obre la cartera impulsivament, abans de saber a quant puja la dolorosa. També hi ha la versió contrària, aquell que es fa el boig i que mai, tant li fa que nevi, plogui o faci sol, se sent cridat quan toca desenfundar. Són els que duen la bitlletera segellada amb silicona. Després hi ha qui sempre té la calculadora a punt per dividir el total entre el número exacte de comensals, i tant és que un dels presents hagi consumit una ampolla d’aigua mentre un altre s’ha demanat un vi de trenta euros. Es paga l’escot i no en parlem més. En aquesta situació, quan es divideix el total a parts iguals, s’ha creat un nou mètode d’escapolir-se. Passa quan el cambrer demana que hi hagi un únic pagador i la resta es compromet amb el voluntari de torn a fer la transferència a l’instant, a través del mòbil. Doncs que no falti mai qui es fa el murri i que si l’àvia fuma, o que si dos més dos no sempre són quatre, o que si just fa un moment se li ha esgotat la bateria del telèfon... però el pagament mai és immediat. I després, qui dia passa, oh sorpresa, un altre cop que l’amnèsia fa estralls i s’oblida de pagar. No descuidem tampoc els que queden per fer un mos però es passen la cita recordant-te com de precària és ara la seva economia, a veure si sona la flauta. Que potser és cert que no tenen ni un duro, però també és probable que l’excusa els encaixi com l’anell al dit, perquè quan cobraven el doble que tu eren els típics que se li paralitzaven els braços just abans del moment final. I menció a part mereixem els periodistes, que acostumem a anar de convidats si la trobada és per feina però fem excepcions si l’altra persona ens cau simpàtica.