Telèfon que no para

Al principi m’hi empipava, em posava colèric i em venien ganes d’engegar-los a fer punyetes. Ara, però, el que faig és posar-hi humor i fer el pagès parlant en castellà tan malament com puc. No tinc absolutament res contra ningú, però ho remarco: totes les que he rebut sempre han sigut en castellà. Ho han endevinat: són aquestes trucades de telèfon que t’ofereixen qualsevol cosa indispensable –diuen–, amb avantatges especialíssims. I tant pot ser un nou mòbil, com subscripció a una revista mèdica, proposar-te plaques solars, canviar de banc, oferir una manta miraculosa o píndoles contra l’agènesi. Doncs sí, ara hi aplico conya, intentant respondre amb amenitat, sense ofendre ni menystenir –de vegades costa prou, llamp me mau–. Una de les últimes trucades va anar així: “Hola, yo me llamo Ana. Y tú?” Li vaig contestar: “Pues yo no.” No fa gaire, em demanaven si jo era l’amo de casa meva. Li vaig dir que a casa no hi havia amo, hi havia mestressa. “Se puede poner al teléfono?” I li vaig etzibar: “Ahora mismo no, porque se está afeitando.” A un que m’oferia a preu de ganga plaques solars, li vaig dir que jo ja era molt gran (vaig posar-hi deu anys més), i ell: “Pues tiene usted muy buena voz, por la edad que me dice.” “Es que canto en el Orfeón Catalán, sabe usted?” Són només uns exemples, n’hi podria posar molts més. Ja m’agradaria, ja, però em falta paper. La bona jeia, el riure, la ironia, són com olis balsàmics, mitigants, que no allarguen pas la vida, però la fan més lleugera, menys angoixant; és una medicina gratuïta sempre disponible i també una sana distància en les calamitats del dia a dia; en fa només cinc que vaig batre el rècord: a la portada d’un diari digital hi havia nou notícies, vuit de les quals eren desgràcies: assassinat, robatori, agressió sexual, inundació, atemptat terrorista, estafa, accident de circulació i venda de droga. L’única bona era que, no recordo on, impulsaven un nou model de pesca recreativa més sostenible. Tornant al telèfon. Fa anys a Figueres en Quim Monzó, de pas cap a Maçanet de Cabrenys, me’n va explicar una de gruixuda: li oferien un electrodomèstic prodigiós i els va contestar: “Miri, ara no puc parlar perquè estic matant la meva sogra. Truqui’m d’aquí a deu minuts, que ja hauré acabat.”