Lletra petita
El rei retratat
“Joan Carles té el gen Borbó molt arrelat i sempre s’ha sabut que és un infidel. Que la vedet no ha estat l’única i que s’han pagat molts diners perquè les amants callin, també
La dèria que tenen a l’Estat espanyol amb els reis, princeses i cases reials es fa difícil d’entendre. En qualsevol país normal, que es publiquessin les fotografies d’un regent emèrit posant les banyes a la dona amb una vedet que va fer que el fill els retratés per poder-li fer, presumptament, xantatge seria una qüestió d’estat. Se’n parlaria al Congrés de torn, el regent actual hauria de donar la cara i hi hauria conseqüències. A Espanya això no passa. Només Podem ha fet algun pas. El que passa a l’Estat és que en parlen a tots els programes de la premsa rosa i poc enlloc més. És a dir: que tots els involucrats són personatges del cor. No tenen cap valor polític, per molt que es tracti que el protagonista era un cap d’estat. El que fan amb tota la família reial és blanquejar la seva imatge, com si Joan Carles no s’hagués hagut d’exiliar a Abu Dhabi per tots els negocis bruts que tenia. Ara cada dos per tres és per aquí fent regates. A la tele expliquen que té tan bona relació amb el fill i que va a veure la neta a l’acadèmia naval. Saben on s’està, què menja i amb qui es veu. Però ningú li exigeix res.
No hi ha cap demanda cap a una persona que, per tapar els seus assumptes de faldilles, va cedir a dos xantatges. Un que es van pagar amb fons estatals especials i un altre que no se sap ben bé d’on van sortir els quartos. Una suma que, diuen, arribaria als 600 milions de pessetes i un programa de televisió per a la Bárbara. Joan Carles té el gen Borbó molt arrelat i sempre s’ha sabut que és un infidel. Que la vedet no ha estat l’única i que s’han hagut de pagar importants quantitats de diners perquè les amants callin, també. L’assumpte de la Corinna va ser només una punteta del que hi ha hagut, però el tractament mediàtic va ser diferent. Sobretot perquè llavors la figura del rei ja no tenia la rellevància política que tenia als vuitanta i els noranta, quan se suposava que era figura clau per a la reconstrucció democràtica d’Espanya. Ara això queda lluny, però tot i així certs sectors i administracions s’entesten a defensar una institució que ens pren a tots per idiotes i que, a sobre, hem de mantenir amb els nostres diners.