Tribuna oberta
Els pilars de l’estètica contemporània
Des de la descomposició de l’art a Europa a principis del segle XX fins a la implosió dels països en el segle XXI, l’art polititzat ha impulsat l’estètica, però ha quedat orfe de valors ètics. En temps anteriors, el procés era invers, i aquest cicle continua repetint-se. L’art ideal seria aquell autocontingut i universalment comprensible, com els Elements d’Euclides. Després de la politització, la mercantilització de l’art l’ha sotmès al capitalisme, buidant-lo del seu valor humanista, aquell que promou una vida més elevada. Aquest sistema econòmic, artificial i autoregulat, no col·labora en l’establiment de preus accessibles, creant un problema que es va iniciar després de la Segona Guerra Mundial. A més, factors com els alts nivells de radioactivitat i l’ús inapropiat de drogues, que es filtren al medi ambient, han provocat una disminució en la intel·ligència humana i en la capacitat sensorial, tot i que la capacitat sensitiva es manté intacta.
Quan l’art es mercantilitza en la idea, el material i el producte, esdevé aparentment ètic, encara que el poder l’intenti dotar d’una estètica harmoniosa o amb missatge “esteticoètic” equilibrat. Tot i això, l’estètica sovint falla per la limitació sensorial dels humans. En segon lloc, la mercantilització genera artistes menys hàbils. A falta d’una estètica harmoniosa, l’ètica és la que sustenta el sentit de l’obra, com ha fet sempre. En alguns casos, fins i tot, una estètica excel·lent pot reduir el pes ètic, del moment que la bellesa requereix una moral superior per ser contemplada, compresa i ben reproduïda. Històricament, l’aspecte estètic mai ha predominat en l’obra d’art. Això es deu a la dificultat dels artistes per reproduir l’harmonia més enllà de les modes i per la mala gestió de l’impacte social o catarsi que les obres harmonioses propicien. El que predomina cíclicament és l’harmonia, no l’ètica ni l’estètica, com es pot veure en exemples com els temples grecs o algunes pintures renaixentistes, en les quals el realisme és difícilment inserit en una estètica pròpia de l’artista.
L’art de diferents civilitzacions ha tingut usos variats: l’art egipci es destinava a finalitats militars, religioses i de govern; el grecoromà, a militars i religioses, i l’italià, a usos econòmics. Així, la producció artística ha patit una progressiva devaluació de contingut al llarg del temps, reflectint els canvis morals de la societat. Des de l’Antic Egipte fins avui, la humanitat ha tancat un cercle tant artístic com moral. Si bé la moral s’ha individualitzat a través de les religions i els sistemes polítics, només hi ha una moral essencial: el bon sentit de les coses.
Els pilars de l’estètica contemporània són dos, en ordre d’importància decreixent: primer, l’ètica d’harmonia estable, on l’obra d’art és estàtica; segon, l’estètica d’harmonia inestable, on l’obra d’art es deforma constantment. Actualment, l’art no agrada tant als sentits si, com abans, consisteix només en un objecte estàtic contemplat pels espectadors. El que el fa més atractiu avui dia és la progressiva construcció tant a nivell de l’artista com del receptor, allunyant-se de l’obra tradicional i imitant la complexitat d’un diàleg platònic. En l’obra tradicional, les peces són adequades per a un museu, mentre que en l’art contemporani es prefereix la interacció. El màxim assoliment, però, és una obra profundament harmoniosa, tant simple com complexa, capaç de ser contemplada i compresa per individus atents i capaços, que, en integrar el seu missatge en les seves vides, n’augmenten el valor moral.