Raça humana
Arrossegar el dolor crònic
Em trobo amb una amiga amb qui feia massa temps que no parlava. Sé de bona tinta que ja fa una bona temporada que un braç li dona guerra i que ni tan sols el pas per la sala d’operacions li va resoldre el problema. Li pregunto per aquesta qüestió, amb l’esperança que aquell calvari formi ja part de la història. Però no hi ha sort. No només no l’ha superat, sinó que m’explica que fa set anys que té dolor crònic i que els metges no li troben la tecla per posar-hi fi. Aquest dolor, més concretament, l’acompanya cada nit i el pitjor de tot plegat és que no li dona una sola treva. El dia que me la trobo va caminant a tot drap per l’interior d’un supermercat. Té menys d’una hora per dinar i arribar puntual al lloc de feina. Que passi nits en blanc, o dormint a batzegades, no és motiu suficient per abaixar el ritme que li imposen les obligacions diàries. Ella almenys té la sort que el dolor, fora de la nit, li dona algun respir. A molta gent, l’acompanya 24 hores al dia. Hi ha estudis que indiquen que el perfil més habitual de pacients amb dolor crònic és el d’una dona d’entre 55 i 75 anys, amb un baix nivell adquisitiu i mals hàbits de vida. Una vegada més, bingo! Surten perdent les de sempre, sense novetats al front. Persones, moltes dones, que no viuen, sinó que sobreviuen, i que, com si no fos suficient suportar un dolor físic de forma permanent, a sobre han d’arrossegar el pes de la incomprensió. Gent de 50 anys amb un cos de 80 que, en alguns casos, coneix de primera mà l’aïllament social. Diuen també els estudis que una de cada tres persones, o una de cada quatre en funció de qui impulsa la investigació, té dolor crònic, en els diferents graus que pot presentar el mal. Només hem de pensar en el nostre voltant per entendre que, encara avui dia, massa gent viu el turment dins un silenci sepulcral.