Tribuna
L’Empordà que voldríem
“Com a ciutadana, em sento cada cop més allunyada d’una manera de fer que no dona prou suport a l’àmbit rural. Ara, sobretot, toca el rebre a l’Empordà
“Estem assistint a la consolidació d’un Empordà desnaturalitzat? Volem un Empordà “Toscana” o “totxana”?
Tot d’una la sequera, que tant havia preocupat el govern i els mitjans de comunicació, va desaparèixer per art de màgia a principis d’estiu, després d’aplicar restriccions escorades cap a la indústria i el turisme, en detriment de la pagesia. Som a la tardor i, tot i que ha plogut significativament en alguns indrets, el nord-est pateix una sequera extenuant. L’embassament de Boadella, a l’Alt Empordà, està a poc més d’un 17% de la seva capacitat. Altres comarques, a hores d’ara, estan igual d’eixutes i, encara que el sector turístic vegi solucions en les plantes dessalinitzadores, cal una planificació territorial dels recursos que no perjudiqui la pagesia fins a l’extrem de fer-la desaparèixer. Vivim pressionats per una immediatesa urgent que contamina molts àmbits de la societat: la política, l’educació, la sanitat, l’economia... Com a ciutadana, em sento cada cop més allunyada d’una manera de fer que no dona prou suport a l’àmbit rural. Ara, sobretot, toca el rebre a l’Empordà. Si encara podem parlar d’un Empordà i d’una Costa Brava recognoscibles, tot i la febre constructora que retrata tan bé el periodista Miquel Riera en l’exposició Costa esbravada, és gràcies a l’acció tossuda de grups ecologistes i de persones que s’hi impliquen.
El paisatge abandonat per la pagesia va deixant terrenys erms i boscos de pi bord, colgats d’arítjols, a punt de cremar amb la primera guspira. S’han perdut els oficis que mantenien els boscos nets, tal com testimonia l’arxivador d’imatges i cineasta Antoni Martí Gich i tots els que formen part de la colla de “la carbonera de Sant Climent de Peralta”, que cada tardor emulen la feina dels carboners i llenyataires, no per pura nostàlgia romàntica sinó per difondre una cultura sostenible que delata el desarrelament que vivim. D’acord que ens convé avançar en la implantació d’energies renovables, sempre que es prioritzi l’impuls de les comunitats energètiques locals i no tant de segons quin tipus de macroparcs que posin en risc espais d’interès natural. He parlat amb dos alcaldes de pobles alt-empordanesos que se senten desatesos en vista d’alguns plans urbanístics.
L’anomenat PLEMCAT vol crear una plataforma d’experimentació al golf de Roses –de moment, amb pocs molins eòlics–, que preveu obrir un solc de 16 km per situar-hi una altra línia d’alta tensió que anirà a parar a la MAT. Em diuen que ja hi ha una línia feta que es podria reaprofitar, tret que tot plegat respongui a la voluntat d’una ampliació important del parc. En tot cas, per què no instal·len molins i plaques solars a l’autopista A-7? Estem regalant alegrement la circulació a empreses de transport que en fan negoci (el manteniment ja el pagarem nosaltres). També volen donar llum verda a una ampliació del polígon Logis Empordà que afectarà, de retruc, tot el paisatge de la plana: eixamplarà l’ona expansiva entre construccions, espais morts i vies de comunicació, fins a vorejar el parc dels Aiguamolls. Hi ha uns quants municipis implicats: Siurana, Garrigàs, Palau de Santa Eulàlia, Fortià, Sant Miquel de Fluvià, Vilamalla, el Far... Alguns dels quals no estan d’acord amb un projecte que, segons la plataforma Prou Expansió de Logis Empordà, acabarà abraçant un perímetre de 1.500 hectàrees. Una vegada més, sembla que s’estigui afavorint l’abandonament de terres de conreu.
Conec dos joves pagesos que han plegat, farts d’haver de lluitar per obtenir un preu just pels seus productes i ofegats per traves burocràtiques i mesures arbitràries d’una Unió Europea que premia les importacions de productes agrícoles de països llunyans. Fa poc, vaig tornar un paquet de pipes de carabassa “ecològiques” de la casa Biogrà quan en vaig saber la procedència: la Xina. Es pot considerar ecològic un aliment que ha de recórrer milers de quilòmetres? Hem de seguir amb aquesta tendència o podem fer un canvi real? Estem assistint a la consolidació d’un Empordà desnaturalitzat? Volem un Empordà “Toscana” o “totxana”?, com planteja el biòleg Josep Maria Dacosta. L’Empordà pel qual havien lluitat els activistes del parc dels Aiguamolls, a qui l’escriptora Maria Àngels Anglada va donar suport, està en perill? Esperem que hi prevalgui el seny, que escoltin els alcaldes que no hi estan d’acord i que s’aposti per projectes que no tinguin gaire impacte sobre l’equilibri agrícola i paisatgístic, que també atreu turisme de qualitat.