Posseïts per un esperit

Les darreres hores ha estat notícia el cas d’una dona canària que ha vist com l’acomiadaven de la feina després de ser enganxada a les xarxes socials ballant amb talons. El que ha indigestat els seus superiors no ha estat els seus dots per al ball, sinó que acumulava deu mesos de baixa per culpa d’uns galindons. Com ja se sap que de tot hi ha a la vinya del Senyor, el capítol laboral no en serà l’excepció. Segur que tothom està ara mateix en condicions de citar un cas proper d’una persona que ha fet comèdia durant una llarga temporada per tal de viure dels impostos de la resta, com també deu poder mencionar, amb la mateixa facilitat, l’exemple d’algú altre que s’hi ha reincorporat molt abans del que indicaven els consells del metge. Entre els autònoms en trobem a cabassos, d’aquest segon grup. Així que, més que entrar a valorar si la ballarina en qüestió és o no una bona penques, potser la reflexió a què convida aquest cas és la necessitat capital que tenen moltes persones de donar publicitat a la seva vida a través de les xarxes, fins i tot quan aquesta pràctica se’ls pot girar en contra. Dubto que l’afectada sigui tan ximple per no presagiar que aquelles imatges li podien comportar algun problema. Tampoc era curta de gambals aquella exveïna meva que tenia un deute enorme amb la comunitat i plorava en les reunions perquè no podia esmenar-lo, però després difonia a les xarxes fotografies d’uns viatges al Carib. Que potser viatjava de franc, però podem estar d’acord que hauria estat més prudent no fer pornografia del seu temps d’oci. La culpa, en realitat, deu ser d’aquest esperit maligne que ha posseït tantíssima gent i que els nega la possibilitat de ser amos de les seves decisions. Si no, no puc entendre aquest afany per explicar a la resta del món fins la talla de les calces.