Expectativa superada

Em per­do­na­ran, però navego en un mar de dub­tes. Se m’afe­gei­xen enig­mes a la pila de les qüesti­ons sense res­posta i, el que és pit­jor, soc incapaç de pres­su­po­sar quin dels dub­tes es resoldrà abans. Fins i tot soc incapaç de pres­su­po­sar quins dels dub­tes es resol­dran, i en els moments en què soc més caga­dub­tes fins i tot m’angoixa la idea que no se’n resoldrà cap. No parlo d’hipòtesis que més tard o més d’hora aca­ba­rem sabent si eren cer­tes o fal­ses perquè van amb final segur. Seria el cas que tant pre­o­cupa aquests dies els espa­nyols sobre qui desa­llot­jarà Sánchez de La Mon­cloa. O millor dit, qui el subs­ti­tuirà? Feijóo o Ayuso? O altra vegada el mateix Sánchez? Un dels tres, segur. Aquí sí que només hem d’espe­rar. Jo parlo de dub­tes que hem gene­rat en els dar­rers temps i amb els quals fem el mateix que els mal paga­dors fan amb els deu­tes, segons deia l’àvia Neus: els vells no es paguen i els nous es dei­xen fer vells. És el cas de l’entrada d’ERC en el govern de Bar­ce­lona, que ha de pas­sar per la votació de la militància quan tro­bin una sala on càpiguen. La tro­ba­ran algun dia, aquesta sala? També és el cas del ninot d’en Jun­que­ras al pont. Només sur­ten ciu­ta­dans il·lus­tres que diuen que saben qui va ser, o cap on hem de mirar, o que s’orga­nit­zarà la de Dios es Cristo quan ho diguin. Però ningú diu res. I ara el balanç de la copa Amèrica, després de tot el que hem vist, l’han dei­xat en “expec­ta­tiva superada”. I espa­vila’t!