Trenta anys. És la mesura indicativa de la nostàlgia perquè et recorda que en tenies vint i estàs a punt de fer-ne cinquanta. La pluja que acomiada l’octubre contribueix a recrear l’atmosfera del 1994, sempre amb una mirada vidriosa, com la de les finestres tacades quan fa ventpluig. Els dies grisos inviten a la memòria, no tant per mitificar temps passats sinó per comprovar on érem i on som. Localitzo a l’hemeroteca alguns dels primers articles que vaig escriure en aquest diari, l’octubre del 1994. Per Sant Martirià, la companyia de teatre al carrer Babaus va regalar a Banyoles un capgròs al·lusiu al botswanès del Darder. El pregoner d’aquell any era Antoni Mercader, fill de la desapareguda pastisseria banyolina i professor de la UPF que va parlar de gardís, pedra xalió i de l’hipertext. I Kitsch buscava discogràfica per al seu quart disc. Mai plovia per Sant Martirià. La pluja es reservava, com la humitat que s’arrapava als ossos, i els vidres bruts de pluja, per a les nits de Fires de Sant Narcís en aquella Copa que era “una nyonya grisa” com canta Adrià Puntí a Novembre dels Umpah-pah. És on “riuràs per força entre olors de pixum, enmig de crits d’alcohol i ampolles”. Així comença la cançó; una glossa a les nits de Fires, “nits de fang i castanyes, nits de boira i desguàs, nits de bars de merda en un sac”. Fa trenta anys de Novembre inclosa en el disc Bordell (1994), una efemèride que va servir per cloure l’acte de lectura del pregó divendres passat a la plaça del Vi.

“L’ambient de les barraques ja no és tan pseudoàcrata com fa cinc anys, quan la pancarta ‘Girona me la sukciona’ resumia una mentalitat.” Ho escrivia Quim Gil en la crònica del passeig de la Copa al diari El Punt el 30 d’octubre del 1994. Era la Girona de nit, la que s’estenia de la Sala del Cel, al Boomerang, el Cu-cut, el Fractal i fins al “Nummu”; la del carrer dels Torrats. És aquella Girona dues vegades immortal “perquè amb dos cops n’hi ha prou”, canta Puntí. Aquella Girona que va transgredir la grisor oficialista però que va desaparèixer talment una il·lusió a la caixa d’un mag, i escudada darrere els colors llaminers i amables de les cases de l’Onyar n’hagués sortit una postal tan bonica, delicada i dòcil que sembla que no sap dir que no.