Keep calm
El procés madrileny ha mort
Íñigo Errejón, en última instància, és el certificat de defunció del 15-M d’aquell llunyà 2011. La resposta des del carrer a la depredació i l’autoritarisme del règim borbònic ha acabat enterrada per una combinació letal de repressió des de tots els ramals de les clavegueres de l’Estat –una acció mai no confirmada, però sempre molt visible–, també per la cooptació de les elits polítiques d’aquest moviment per part de les estructures del poder madrileny i, finalment, per errors propis que empenyen els electors cap a l’abstenció o, fins i tot, cap al PSOE, com a flanc una mica menys antiestètic del sistema. En definitiva –i en poc més d’una dècada–, queda clar que, captiu i desarmat el perill roig, les forces borbòniques han assolit els últims objectius polítics. La demanda de democràcia s’ha acabat.
Tot aquell procés madrileny s’ha esfondrat, fins al punt que en quedarà ben poca cosa. Un seguit de lliçons que l’altra gran esmena a la totalitat del règim espanyol, l’independentisme català, hauria d’analitzar amb atenció, si no vol acabar fonent-se en la irrellevància. Les clavegueres de l’Estat continuaran actives en qualsevol cas, però, en canvi, sí que és possible evitar la cooptació per part del sistema borbònic dels líders de tot un moviment, fins al punt d’escapçar-lo i fer-lo inofensiu. L’independentisme no pot donar suport als que representen el règim –sobretot a Catalunya– sense que existeixi una via clara per aconseguir els propis objectius polítics.
I, molt especialment, cal evitar els errors propis. Prioritzar la competència electoral en el propi espai i dins dels límits autonòmics ha portat a la situació actual, amb un president que només disposa de 42 diputats sobre 135, però que empeny Catalunya cap a la irrellevància política del café para todos. En definitiva, l’1-O té prou base social per sobreviure al difunt 15-M, només cal reactivar-la.