‘L’any més inesperat’

Penso en la sen­sació estra­nya que deu supo­sar ence­tar i desen­vo­lu­par un lli­bre com tan­tes i tan­tes vega­des has fet abans i que, avançada la redacció, des­co­brei­xis amb asto­ra­ment que serà l’últim. Això és el que li va pas­sar a l’Àlex Susanna, amb el seu die­tari L’any més ines­pe­rat, un diari que havia de ser la con­ti­nu­ació d’altres i que, de cop i volta, després del diagnòstic d’un càncer letal, es va con­ver­tir en un comiat.

El lli­bre és, com els altres que Susanna havia publi­cat abans, una mirada lúcida, llu­mi­nosa i, per què no dir-ho, ele­gant i deli­ca­da­ment hedo­nista, al seu dia a dia. Reco­nec que sem­pre m’ha fas­ci­nat la gent que, com ell, té la capa­ci­tat de fer mol­tes coses i de saber expli­car-les amb rigor, pro­pi­e­tat i una certa poètica que ho acaba arro­do­nint tot i que aporta aquell plus de qüestió seri­osa, interes­sant i trans­cen­dent encara que l’acció que s’explica sigui d’una importància de vega­des mínima. I de fet no es tracta de tri­vi­a­lit­zar les coses, sinó més aviat de tot el con­trari, de pro­por­ci­o­nar-los gran­desa, monu­men­ta­li­tat i importància més enllà de les pròpies fron­te­res on es desen­vo­lu­pen. I en això Susanna era tot un mes­tre.

Àlex Susanna, un home culte, dis­cret i savi, havia excel·lit en molts àmbits de la cul­tura del país, escrip­tor, edi­tor, poeta, pro­fes­sor, direc­tor de fun­da­ci­ons públi­ques i pri­va­des entre altres ocu­pa­ci­ons i voca­ci­ons, i això li donava un espec­tre molt ampli d’interes­sos i la pos­si­bi­li­tat de moure’s en tots els esce­na­ris i fer-ho sem­pre amb solvència i rigor. Amb aquesta prèvia, a l’hora de deci­dir-te a posar per escrit el teu dia a dia exis­teix sem­pre el perill de caure en la pedan­te­ria i que el resul­tat final acabi sent pre­tensiós i banal, per això un dels grans encerts de l’Àlex, tot i que no l’únic, és pre­ci­sa­ment aquesta capa­ci­tat ele­gant i sòbria alhora de com­bi­nar expli­ca­ci­ons intel·ligents sobre art, lite­ra­tura i cul­tura, amb notes de viatge, amb anècdo­tes per­so­nals i amb àpats de tota mena, i fer-ho amb un aire de fami­li­a­ri­tat que des­perta pro­xi­mi­tat en lloc de pro­vo­car el rebuig que podria gene­rar si aquests matei­xos escrits s’hagues­sin fet des de la llu­nya­nia i la supe­ri­o­ri­tat.

Els die­ta­ris d’Àlex Susanna, i L’any més ines­pe­rat no n’és una excepció, són ten­dres, humans, càlids i d’una adjacència tan mínima que en molts moments tens la sen­sació d’haver for­mat part d’alguna de les tro­ba­des, con­ver­ses, visi­tes o dinars que explica. Ho fa amb una prosa directa, gens estri­dent i que manté els temps, el ritme i l’interès en tot moment i sem­pre amb aquesta tona­li­tat fra­ter­nal, de bona sin­to­nia, fins i tot quan explica algun des­en­con­tre que ell, com no podia ser de cap altra manera, va aca­bar solu­ci­o­nant de manera ele­gant i dis­creta, quasi opo­sant-se als temps que vivim, de soroll mediàtic i polèmiques bui­des, però, i això sí que ho reflec­teix, per­dent les amis­tats i les rela­ci­ons, que, en defi­ni­tiva, és el que més li importa i li dol.

Àlex Susanna va començar amb els die­ta­ris al llarg de la dècada dels vui­tanta amb Qua­dern venecià i des d’ales­ho­res n’ha publi­cat vuit que, curi­o­sa­ment, han repre­sen­tat sem­pre un risc, un plan­te­ja­ment dife­rent i una manera sem­pre nova d’abor­dar-los, sense per­dre mai les mar­ques de la casa, la savi­esa, la pro­fun­di­tat gens dogmàtica, la pro­xi­mi­tat, la fami­li­a­ri­tat, la bon­ho­mia i la bellesa poètica, i per aquest motiu és molt pro­ba­ble que els die­ta­ris siguin el veri­ta­ble termòmetre de la gran­desa per­so­nal i literària de l’autor, el lloc on pot mos­trar la seva inde­pendència de cri­teri, la capa­ci­tat per opi­nar més enllà del “què diran”, però també tots els racons públics i íntims de la seva per­so­na­li­tat, uns aspec­tes que, sens dubte, que­den més emmas­ca­rats quan es mira el món a través de la poe­sia. Seguir els die­ta­ris de l’Àlex és esta­blir una panoràmica molt acu­rada de quasi mig segle de cul­tura cata­lana i això, no ens enga­nyem, hi ha molt poca gent que ho hagi fet amb la solvència i el rigor de Susanna. Per desgràcia, L’any més ines­pe­rat marca el tan­ca­ment abrupte i malau­rat d’aques­tes cròniques cul­tu­rals, vitals i soci­als. Pel que s’ha dit, va dei­xar escri­tes una cin­quan­tena de pàgines que havien de for­mar part d’un nou die­tari i, ara per ara, no sabem si veu­ran la llum en algun for­mat, però, sigui com sigui, el seu últim lli­bre no es pot obviar i, no cal ni dir-ho, també seria un moment impor­tant per fer allò que fem poc a casa nos­tra: repas­sar els clàssics i tor­nar a relle­gir l’obra d’Àlex Susanna, que ocupa un indis­cu­ti­ble lloc d’honor a la llista dels nos­tres savis con­tem­po­ra­nis.