La marca

A les golfes s’hi atrinxera l’inservible: un santuari d’objectes inutilitzables exposats per acumular pols i per assetjar-nos amb els records vinculats a un ús ara caduc. Fa uns dies el meu pare va comprovar si encara hi havia vent a la barca inflable de color taronja que el febrer del 1982 treia per una de les dues finestres del menjador i remant li permetia acostar-se a la fleca de ca la Sofia, a la plaça de les Rodes. Tenia set anys i no m’hi deixaven embarcar per viure el que creia una aventura fluvial en una Venècia lacustre i pagesa. Des la barana de ferro del segon pis veia aquells horts de patates negats d’aigües manses però grises. Les aigües de l’estany de Banyoles van sobreeixir fins arribar a l’ampit de la finestra del menjador. És la marca de les inundacions ; la memòria de l’aigua a casa. Ma mare encara veu la marca en la pàtina calcària que no deixa brillar les rajoles del menjador i en la base, d’una fusta d’un color més degradat, d’un bufet acabat de comprar aquell Nadal. Deu anys després, arran de l’efervescència olímpica, els camps de patates van desaparèixer i s’hi van edificar casetes amb jardí i els aiguamolls de la Draga es van civilitzar amb un parc, un nou barri i un pavelló. Mal endreçada a les golfes on la teulada fa pendent, la barca taronja s’infla polsosa però orgullosa. La marca de l’aigua continua sent la finestra del menjador.