Lloguers

Per a les rendes no altes, la disponibilitat i accés a l’habitatge a Espanya fa bastants anys que és dramàtica. El més al·lucinant és que les coses podien haver estat d’una altra manera, i el més terrible és que amb una elevadíssima probabilitat la situació actual empitjorarà.

Fa molts anys, durant el franquisme, el règim va decidir afavorir l’accés a l’habitatge des de la propietat, no des del lloguer: “No queremos una España de proletarios, sino de propietarios”, va enunciar l’1 de maig de 1959 José Luis de Arrese, llavors ministre de l’Habitatge (ABC, 02.05.1959). Per a això es va posar en marxa una política de foment de l’habitatge protegit en la modalitat de compravenda.

Que el règim anés pel costat de la compravenda i no del lloguer és lògic: qui se sent propietari és menys donat a dur a terme aventures reivindicatives, màximament si s’estén la idea que l’habitatge en propietat és part de la riquesa del ciutadà. Però en principi el que es promocionés la compra d’habitatge no és negatiu per a l’accés; el problema va consistir en com es va establir el mecanisme.

Entre el 1952 i el 2016 el 90% dels habitatges construïts a Espanya van ser de protecció oficial; però la durada que es va fixar en el règim de protecció, en comptes d’indefinida, va ser fixats deu, vint o trenta anys, després dels quals l’habitatge passava al mercat lliure (pel que es van utilitzar recursos públics per a, després de caducar la protecció, fomentar el mercat). A això afegir-hi les privatitzacions de parcs d’habitatge públic que els ajuntaments i governs autonòmics van realitzar després de l’esclat de la bombolla immobiliària, el 2008, a fi d’obtenir recursos. Avui l’habitatge de protecció oficial no representa ni el 10% del parc.

oferta i salaris insuficients. Vetat per a una part creixent de la població l’accés a la compra d’habitatge, els ulls es van anar girant cap al lloguer, però aquí van aparèixer dos problemes als quals van tenir i han d’enfrontar-se els qui desitgen accedir a un habitatge en lloguer: l’oferta insuficient i els insuficients salaris per a pagar les rendes sol·licitades.

D’una banda, per al propietari de l’habitatge, sigui un fons d’inversió o un particular, és molt més rendible llogar-lo per períodes curts que per terminis llargs, perquè en un any, per exemple, obté més benefici i perquè, com que després de la finalització del contracte pot apujar el preu, en ésser aquest més breu pot apujar-lo un major nombre de vegades. Això constitueix el principal problema que té l’habitatge residencial en lloguer: l’oferta insuficient.

Però d’altra banda, en una atmosfera de valoració decreixent del treball –almenys de la majoria dels treballs–, un fenomen present a gran part dels països: la quantitat de recursos disponibles per a fer front al lloguer és molt, molt limitada en relació amb els lloguers existents. L’informe El mercat del lloguer d’habitatge residencial a Espanya: evolució recent, determinants i indicadors d’esforç, publicat pel Banc d’Espanya el 15 d’octubre passat, dibuixa un panorama dramàtic del món del lloguer. Una de les tantes dades que l’informe aporta: el 45% de les persones que lloguen un habitatge a Espanya es troben en risc de pobresa i exclusió social.

Observeu el gràfic. Mostra, prenent com a referència la ciutat de Brussel·les (Brussel·les=100), la relació existent entre el preu mitjà del lloguer en diferents capitals i el salari mitjà en euros per hora de treball a cada país, prenent com a índex 100 el belga. Reparin en el que succeeix.

S’han format quatre quadrants. Ciutats amb un lloguer mitjà inferior al de Brussel·les i amb un salari menor al de Bèlgica; en aquest quadrant es troben la majoria de les capitals de l’est d’Europa. Ciutats amb un salari major que el de Bèlgica i amb un preu mitjà menor que el de Brussel·les; cap capital es troba en aquest quadrant.

En el tercer es troben les ciutats amb un lloguer més alt que el de Brussel·les i un salari molt major que el de Bèlgica; observi’s que encara que els salaris són elevats, els lloguers, en relació, són molt majors.

Comprar un pis per un no ric. En el quart, un bon nombre de ciutats, entre elles Madrid. El salari mitjà és menor que el de Bèlgica, però el preu del lloguer és major o molt major. Observin Madrid, on la relació lloguer-salari és de 2,68 vegades. A Berlín es troben en una millor situació que a Madrid, pitjor a Lisboa.

Per a algú no ric comprar un habitatge és molt, molt difícil, però llogar-lo és gairebé impossible.

La pena de tot plegat: les coses a Espanya podien haver estat d’una altra manera.