Llàgrimes justificades

Un agent d’una organització editorial, que distribuïa els llibres als subscriptors en una població de comarques, ha presentat la baixa per motius de salut. I l’ha confirmada amb una carta que segurament és excepcional avui dia.

“Els anys que he conviscut amb vosaltres, personalment o moralment, de més lluny o de més a prop, no es poden oblidar així com així. Els ulls m’espurnegen, una debilitat que he tingut sempre quan m’he d’acomiadar d’una feina o d’unes persones a les quals he posat afecte… Us dec molt, i molt valuós, i no em refereixo a la part material, sinó a la moral. Penso en els contactes i les reunions amb vosaltres, en les satisfaccions viscudes, en les amistats que m’heu proporcionat, en les alegries sentides.” I, agafeu-vos fort, aquest senyor envia, juntament amb la carta, uns versos dedicats a l’empresa.

HI ha gent d’una bona fe immensa, que a vegades és corresposta, i això és un dels miracles d’aquest món. No conec aquest home, però quan parla dels contactes, i de les satisfaccions que proporcionen, em fa pensar en un tipus de “compensació de la feina” que avui dia ja és molt difícil de trobar, possiblement per l’excessiu “aprofitament” del temps imposat pels motlles de vida que a tots ens afecten. Sospito que aquest senyor que ha plegat amb llàgrimes als ulls no comptava al preu/minut del temps que dedicava a repartir els llibres, sinó que pensava en la petita conversa que tindria altra vegada amb el subscriptor X.

Conec un venedor de pintes i raspalls que se sabia la vida i miracles de tots els botiguers als quals oferia els articles, i que quatre o cinc anys després d’haver plegat encara va fer un viatge per saber “què feien” els antics clients amb el quals havia tingut més tracte.

És el cas, també, d’aquells viatjants que feien la “ruta de les fondes”. Anaven a Viladenous pensant en Ca la Maria, i si Pladamunt era una “bona plaça”, no ho era, només, perquè hi tenien cinc clients fidels, sinó perquè els peus de porc de Can Tomeu no fallaven mai.

Amb els anys tot ha canviat, com se sap. Quan pràcticament el viatjant només anava amb tren, s’havia de perdre el temps per força. No hi havia possibilitat de saltar, com una llagosta, d’un poble a l’altre. Calia quedar-se a sopar i a dormir, i s’anava una estona al cafè i, és clar, es parlava amb la gent o es jugava a cartes, o al billar. L’automòbil espatllà aquest ritme, i es començà a “programar” un viatge intensiu, i com que sovint ja es podia tornar a la nit a casa, el dia es transformava en període de treball, mentre que abans s’equilibrava el “treballar” i el “viure”.

L’agent editorial que ara ha plegat deu ser un dels últims representants de l’antiga manera, una manera familiar, d’“artesania humana” –diguem-ho així– que no té res a veure amb les dues realitats avui imperants: la mecanització del procés de vendes, d’una banda, i de l’altra els dinars de negocis. No hi ha temps per a viure el temps.