La necessitat d’habitatge

Un amic meu que tre­ba­lla en una immo­biliària se’n va fer creus el dia que van treure l’anunci d’un pis de llo­guer infe­rior als mil euros men­su­als a Bar­ce­lona i van rebre una allau de 1.300 per­so­nes interes­sa­des. Van haver de des­con­nec­tar el telèfon de la immo­biliària durant unes hores per la boge­ria que l’oferta va pro­vo­car. De tant en tant tafa­nejo els webs de les immo­biliàries i també me’n faig creus, dels preus dels llo­guers. Com és pos­si­ble que hàgim arri­bat al punt que una men­su­a­li­tat de llo­guer voregi en mol­tes ciu­tats el sou mínim? Com és pos­si­ble que una per­sona hagi de tenir estal­vi­ats 40.000 o 50.000 euros per poder donar una entrada a un pis en cas que se’l vul­gui com­prar? Pre­gunto freqüent­ment a alcal­des i regi­dors sobre la pro­blemàtica del llo­guer a les seves ciu­tats i tot­hom parla sem­pre de l’habi­tatge públic com a solució: inun­dar el mer­cat de pisos de preu asse­qui­ble per donar alter­na­tiva a les per­so­nes que neces­si­ten un habi­tatge i de pas pro­vo­car una bai­xada de preus al mer­cat immo­bi­li­ari. Però és obvi que no s’està fent la injecció de diners necessària per posar fi d’aquesta manera a l’incre­ment dels preus. Que no dic que sigui una solució fàcil, però sí una neces­si­tat de pri­mer ordre. El refe­rent euro­peu en aquest sen­tit és la ciu­tat de Viena: més del 60% de la població resi­dent viu en habi­tat­ges sub­ven­ci­o­nats i quasi la mei­tat dels immo­bles ha estat pro­mo­guda per l’admi­nis­tració o coo­pe­ra­ti­ves. Una filo­so­fia que va posar en marxa fa més de 100 anys i que fa que la població pugui viure dig­na­ment. Cal que els nos­tres govern en pren­guin nota.