Gremlins molls i artistes

Lle­gir i escriure també va bé per parar atenció. Per con­tro­lar com llis­quem pels car­rils del nos­tre cer­vell con­tem­po­rani, sovint ferit pels hams de tants estímuls. Lle­gir aquest arti­cle us aju­darà a cen­trar-vos. Escriure’l m’ha faci­li­tat la tasca de posar en ordre apa­rent les idees sobre el tema que vull expo­sar i dei­xar de banda altres pen­sa­ments que fun­ci­o­nen com forats a la barca: quan acabi la ren­ta­dora, l’hauré d’esten­dre si no plou; avui la nena té pedi­a­tre?; tu no havies d’escriure un arti­cle al vol­tant de les excur­si­ons men­tals?... Puc començar amb pre­gun­tes al vol­tant de la dis­persió com a qua­li­tat de les ments coetànies. Per exem­ple: fins a quin punt interessa con­ver­tir en malal­tia trets de caràcter pro­pis de la soci­e­tat en què vivim? També: en quina mesura aquests “trets de caràcter” enfon­sen les arrels en cau­ses enca­de­na­des a la nos­tra ali­men­tació o a la nos­tra relació amb la tec­no­lo­gia? En quin moment es torna un pro­blema per a la carac­te­rit­zació de la nos­tra iden­ti­tat la manera en què el món d’avui ens obliga a per­ce­bre’l?

Prenc el Tras­torn per dèficit d’atenció i hiperac­ti­vi­tat (TDAH) com a mos­tra de feno­men de pato­lo­git­zació viral. I dic viral perquè em fa l’efecte que d’uns anys ençà s’enco­mana. Dic viral, també, perquè només cal fer un cop d’ull a les xar­xes perquè ens assalti una pre­gunta per­tor­ba­dora: esteu segurs que no teniu TDAH? S’expli­ca­rien algu­nes de les deri­ves que us arros­se­guen, sabeu? I té molts avan­tat­ges! Si us sentíeu sols, ara ja podeu for­mar part d’un col·lec­tiu: els romàntics dels car­gols flui­xos. Si us sentíeu incom­pre­sos, ara us tro­ba­reu reco­llits en una comu­ni­tat d’orgu­llo­sos tras­tor­nats, una mes­cla de Grem­lins molls i artis­tes. Tenir TDAH sem­bla que és moda, i les xar­xes soci­als són la pas­sa­rel·la per­fecta per reflec­tir i ampli­fi­car tendències –una crema, un mem, un tras­torn–. Però part de l’èxit de l’estratègia comu­ni­ca­tiva implica gene­ra­lit­zar i sim­pli­fi­car temes molt com­ple­xos. En els dar­rers anys, pla­ta­for­mes com Tik­Tok, Ins­ta­gram i Twit­ter van ple­nes de con­tin­guts sobre TDAH, que és un tras­torn del neu­ro­de­sen­vo­lu­pa­ment carac­te­rit­zat per pro­ble­mes d’atenció, impul­si­vi­tat i, en alguns casos, hiperac­ti­vi­tat. Es parla sobre l’experiència per­so­nal dels símpto­mes, s’acon­se­gueix una audiència àmplia i activa. Ep! Que sen­si­bi­lit­zar està molt bé, però em sem­bla que aquesta visi­bi­li­tat ingent con­du­eix a la sobre­di­agnosi, o al que és igual de per­niciós: a la tri­vi­a­lit­zació del tema. Com? Ali­men­tant la idea que el TDHA és un tret de per­so­na­li­tat més que no pas un tras­torn. Sos­pi­tes que ets TDAH? No passa res! Tot­hom és una mica TDAH, avui! Només has d’apren­dre a auto­ges­ti­o­nar-te. Aquí tens aquest cur­set de pro­duc­ti­vi­tat. Aquí, aquesta pas­ti­lleta. Però no empre­nyis el metge.

I, men­tres­tant, l’algo­ritme –que, com que ho té tot, també té ull clínic– ens inunda de vídeos simpàtics sobre la quo­ti­di­a­ni­tat de les per­so­nes amb TDAH: són dis­per­ses, inca­pa­ces d’espe­rar-se, de cen­trar-se en una sola tasca, d’aca­bar-la d’una tirada. Domi­nen dramàtica­ment l’art de la pro­cras­ti­nació. Inter­rom­pen con­ver­ses. Per­den les claus cada dia. Sem­blen badar, però escol­ten en un altre pla dimen­si­o­nal. Real­ment, hi ha vídeos d’aquests que t’arren­quen un som­riure. Us en resu­meixo un: pri­mer pla d’una dona dema­nant una pizza. S’obre el pla i es veu el marit des­llo­ri­gat rere seu. Qui sap l’estona que fa que ha cai­gut esca­les avall. Ella, en sen­tir els gemecs, recorda que estava tru­cant per dema­nar una ambulància i no una pizza. “Ai, sí! L’ambulància. L’ambulància...!” I riem. Però si ens ha atra­pat l’hàbit de fluir imbècil­ment a través de con­tin­guts com aquest, ja som a anys llum d’un món on poder fixar l’experiència. On poder con­tras­tar-la amb conei­xe­ments adqui­rits a través del plaer de la lec­tura o la lliçó ben pro­nun­ci­ada. La dopa­mina d’alli­be­ra­ment lent. I llis­quem perquè peda­lar costa cada vegada més. I uns quants vídeos (curts) després, esta­rem quasi con­vençuts que és cool tenir un TDAH, per exem­ple, i que per això som cre­a­tius i entu­si­as­tes amb els pro­jec­tes nous, i obli­da­dis­sos per causa d’aquest “adjec­tiu men­tal”. A més, gràcies a l’eti­queta, enten­drem per què ens han d’esti­mar: resulta que les per­so­nes amb TDAH són tan fidels! Per tant, si vostè ha fet el salt a la pare­lla, queda exclòs del cer­cle. A tota la resta, ben­vin­guts al club dels nous intèrprets de l’auto­co­nei­xe­ment. Ara bé, hau­rem de repen­sar aquell “coneix-te a tu mateix” en un món on el “tu mateix” és a dos clics de des­a­parèixer.