Cada cos és un cas

Cada dia, quan es lleva –d’hora– se’n va al bosc, omple un flascó de tres quarts de litre d’aigua de la font, si té prou set se la beu sen­cera, fa exer­cici, esmorza una poma, una pera i un iogurt amb mel, i se’n va a tre­ba­llar al pas­seig de Gràcia. Ho fa de molt de temps ençà, m’explica el per­ru­quer Iranzo, i no vaig caure a pre­gun­tar-li de quin bosc i de quina font es tracta. El que no es pot negar és que és un home prim, àgil, amb molta vita­li­tat. Periòdica­ment s’ha fet visi­tar pel den­tista, tot i tenir unes dents salu­da­bles –i pot­ser per això. Ara li han tro­bat no sé quina mena de petit pro­blema den­tal, i el den­tista li ha pre­gun­tat quin era el seu tipus d’ali­men­tació. Quan ha citat la mel, el pro­fes­si­o­nal l’ha recri­mi­nat: el sucre no és bo per a les dents.

“Pot­ser sí que la mel no és bona per a les dents” –ha estat la res­posta– “però segur que és bona per a una altra cosa, i no penso dei­xar-la”.

Hi estic total­ment d’acord: tots els ali­ments –no parlo de les fal­si­fi­ca­ci­ons i les por­que­ries– són bons i són dolents al mateix temps, i si afa­vo­rei­xen allò per­ju­di­quen allò. Què? Ah, això ja és més difícil d’acla­rir. A cada moment apa­rei­xen noves valo­ra­ci­ons, que tiren per terra les pre­ce­dents afir­ma­ci­ons dogmàtiques. Hi ha gent que s’ha pas­sat la vida abs­te­nint-se d’un ali­ment que faci­li­tava la fabri­cació de pedres al ronyó, i un dia “una altra auto­ri­tat” afirma que està per demos­trar la relació causa-efecte entre aquell ali­ment i les pedres. Avui dia es dis­cu­teix que el mal de gota sigui con­seqüència de la ingestió de carn de porc, i supri­mir-la no és, per tant, cap mesura obli­gada.

Després de dir-nos que córrer una mica és bo, ara hi ha qui afirma que no és acon­se­lla­ble; he lle­git, amb pocs dies de diferència, que cal­dria fer esmor­zars més sòlids i sopar menys, però també el con­trari: que és un error començar el dia amb l’estómac massa ple, i que un sopar exces­si­va­ment fru­gal és un error.

Jo no sé si els ali­ments se’ns indi­ges­ten, però les teo­ries sí. No tan sols no se sap gai­rebé res, sinó que encara hi ha un fet pit­jor: cada espe­ci­a­lista només sap allò que afecta la part de l’orga­nisme que ell coneix. Si us visi­ten simultània­ment dos espe­ci­a­lis­tes dife­rents, és pos­si­ble que les seves reco­ma­na­ci­ons siguin con­tra­dictòries i no pugueu men­jar res.

Estem vol­tats d’exem­ples pràctics abso­lu­ta­ment “anti­ci­entífics”, com el de la dona –em consta– que des de fa trenta anys esmorza cada dia una gran tassa de xoco­lata en la qual suca pa amb man­tega, i con­ti­nua pesant qua­ranta-set qui­los i té una salut impe­ca­ble. Ja sé que hi ha unes nor­mes rao­na­bles que, en teo­ria, és pru­dent de seguir, i que fins i tot enco­ma­nen una gran tran­quil·litat psi­cològica, però em penso que cal evi­tar l’exces­siva petulància dietètica.

Perquè si la medi­cina vol ser una ciència, jo estic molt més segur que la salut és experiència. Per­so­nal i intrans­fe­ri­ble.