Un any enfonsant-nos

Dates de balanços de l’any que dei­xem enrere i de pro­jec­tes lli­gats amb el canvi de xifra. Per als cata­lans ha estat un any amb dos epi­so­dis greus: els mesos de la sequera i la tragèdia històrica del País Valencià. Aquests dos impac­tes ens han fet notar que l’emergència climàtica ja és una rea­li­tat, i que la classe política ignora les pre­ven­ci­ons científiques. La tragèdia colos­sal del País Valencià, a més, va tenir una res­pon­sa­bi­li­tat política total com­pro­vada amb un seguit de negligències enca­de­na­des. És igno­miniós que encara con­tinuïn gover­nant els qui no van acti­var l’alarma quan tocava, i que van ges­ti­o­nar l’ajuda urgent amb una len­ti­tud exas­pe­rant, o fins i tot impe­dint-la. Sor­to­sa­ment la gent del car­rer no va fallar i es va mobi­lit­zar en con­tra de les ordres immo­bi­lis­tes de les auto­ri­tats. Un fet con­tun­dent i recon­for­tant davant tanta desídia. Des d’un punt de vista social, ha sor­tit a la llum que tenim pro­ble­mes gravíssims en l’habi­tatge, en l’ense­nya­ment, en la pèrdua del poder adqui­si­tiu, i en la recu­lada dels usos del català (encara molt més greu al nord de la rat­lla fron­te­rera). Enguany l’inde­pen­den­tisme ha tocat fons moral­ment, i una part que se’n reclama va per­se­guir el pre­si­dent Puig­de­mont com un ter­ro­rista men­tre cedia tot el poder de Cata­lu­nya al PSOE, amb la pro­mesa d’un finançament “sin­gu­lar” de qui no com­pleix mai les seves pro­me­ses amb Cata­lu­nya. Urgeix recons­truir el movi­ment inde­pen­den­tista o ens afo­ga­ran. I això sem­bla que hau­ria de pas­sar perquè el forat que ERC ha dei­xat orfe es tornés a refer i recons­truir, amb les matei­xes sigles o unes altres. Un altre forat sense cobrir és l’anti­re­pres­siu, encara no tenim una coor­di­nació trans­ver­sal i ja veiem com la repressió, lluny d’atu­rar-se, creix.