Hi ha un pèl de desig?

S’acosten aquells dies (de fet ja hi som una mica) en què les esquerres de pasta seca i saló de te provaran de fer tremolar de cames l’independentisme institucional amb el més covat dels arguments, la por per l’adveniment al poder de la dreta espanyola. Podran sobreviure els independentistes amb el cost electoral de permetre l’accés al poder a la dreta espanyola i espanyolista? Diverses simfòniques, unes quantes corals i galletades de solistes i palmeros ja fa dies que entonen, pel que pugui ser, la mateixa cantarella a tots i a tants altaveus com els conviden. En varen parlar ahir a Waterloo? Amb una tonada o una altra, varen deixar anar l’estrofa de rigor en Junqueras i l’Alamany? Hi anaven amb aquest disc dedicat? L’advertència a Puigdemont entrava en aquest pla que diuen que tenen per tornar-se a estimar? Hi ha un pèl de desig? És conveniència? Ni això? Des del 2017 cap aquí he reclamat moltes vegades que els dos líders diguessin públicament que s’estimaven, encara que fos mentida. Ara ja no sé si cal, però mira. Segurament val més la foto que una cossa al cul, que diria l’àvia Neus, encara que jo no li vaig saber trobar la gràcia ni a la matrícula del cotxe. Repeteixo que venen dies de sentir carregar tots els neulers de la desestabilització d’Espanya a Junts. Ni tan sols els agrairan els mesos que l’han mantingut estabilitzada. Al país li servirà per censar unionistes i unionistes emmascarats, que viuran en el lladruc continuat.