Com si…

Aquests dies no és estrany tro­bar algú que, tot just arren­cada una mínima con­versa, ens digui: “Jo soc pes­si­mista”. Aquest verb “ésser” sem­pre juga amb una carta ama­gada, com tots sabem. ¿Què vol dir, que és pes­si­mista “ara” –que “ho està”, com està impa­ci­ent, can­sat, etc.– o que ho és per natu­ra­lesa? És impor­tant acla­rir-ho, perquè la valo­ració que farem del seu pes­si­misme serà dife­rent, segons que es tracti d’un pes­si­mista oca­si­o­nal o un pes­si­mista sis­temàtic.

El pes­si­mista total i per­ma­nent no pot exis­tir, és clar, perquè ja hau­ria ple­gat, ja s’hau­ria immo­bi­lit­zat per sem­pre, i un opti­mista total tam­poc no podria anar gaire lluny: les bufe­ta­des i els desen­ganys l’obli­ga­rien a rebai­xar el seu opti­misme a un nivell més rao­na­ble. La gent, doncs, és rela­ti­va­ment pes­si­mista o rela­ti­va­ment opti­mista, i això ja em va bé, i encara millor que nor­mal­ment ho sigui a esto­nes. Posats a trac­tar algú, és desit­ja­ble que no ens ofe­reixi sem­pre el mateix reper­tori, sinó una mica d’ame­ni­tat. El pes­si­mista “per natu­ra­lesa” és molt car­regós. Quan, ine­vi­ta­ble­ment, mani­fes­tem interès per alguna cosa o se’ns escapa el més petit indici d’entu­si­asme, mouen el cap i remu­guen: “Vols dir?…” Davant aques­tes acti­tuds per­sis­tents la veu se’ns va enca­llant i arriba un moment que acon­se­guei­xen de fer-nos sen­tir ridículs. “Vols dir…?” No res, noi, per­dona, no vull dir res. El pes­si­mista sis­temàtic es pre­senta sem­pre pro­te­git per una cui­rassa, i els altres ense­nyem els calçotets de la ingenuïtat.

És cert que l’opti­mista pro­fes­si­o­nal és igual­ment incòmode, o pot­ser més. Perquè el pes­si­mista sol ser pas­siu, men­tre que l’opti­mista radi­cal és insis­tent i mare­ja­dor. “Res, home, això ja està fet”, i no hi valen refle­xi­ons, crítiques ni dub­tes. Si no puges imme­di­a­ta­ment al seu carro tri­om­fal ets un des­gra­ciat, una mer­deta que –“ja t’ho dic jo”– no farà mai res. Són una mena de tancs, i així acon­se­guei­xen efec­ti­va­ment uns èxits espec­ta­cu­lars, i també, sovint, soro­llo­sos fra­cas­sos, perquè la rea­li­tat sol ser un camp de mines que aquests tancs tan con­fi­ats no sem­pre poden tra­ves­sar impu­ne­ment.

Penso que la rea­li­tat actual no és òptima (opti­misme) ni pèssima (pes­si­misme) i que tam­poc no ho serà un futur rela­ti­va­ment pròxim. Més que opti­mista o pes­si­mista, con­fesso que tinc tan poca ori­gi­na­li­tat que em sento “medi­o­crista”: con­si­dero, com molta gent, que la nos­tra rea­li­tat és medi­o­cre, i a par­tir d’aquesta accep­tació hi ha dos camins a seguir: dei­xar-se anar pel pen­dent del des­in­terès, de l’aris­tocràtica inso­li­da­ri­tat, del còmode dis­tan­ci­a­ment, o inten­tar d’enfi­lar-nos al pri­mer graó d’una llarga escala que només es pot pujar a base d’inven­tar-se cada dia estímuls d’entu­si­as­mes. Si voleu, el que sug­ge­reixo, és actuar “com si fóssim opti­mis­tes”…