Quatre consideracions

Pim Fortuyn ja va advertir fa un grapat d’anys que, a Europa, la classe política dirigent era corrupta, incapaç de governar amb un mínim de coherència i eficiència, i que estava atrapada en la retòrica de la correcció política que ella mateixa havia creat. Correcció política que en el fons és una gran estafa, afegeixo jo, i que ha perpetuat en el poder certs individus durant dècades que no resistirien ni dos minuts en el camp laboral privat. D’aquí els escarafalls que sentim darrerament davant els vots de molta ciutadania europea i nord-americana cap a opcions polítiques als antípodes d’aquesta correcció. Sobrevola la por de la pèrdua d’un estatus.

El polític i brillant assagista holandès fou vilment assassinat per un presumpte “activista” dels drets dels animals i del qual només cal seguir-ne l’evolució erràtica posterior un cop fou alliberat per a observar que hi ha alguna cosa que no rutlla.

Primera consideració: La paraula activista i aquell que se n’autoproclama fa una pudor de socarrim que esparvera. Sobretot quan observem la seva miraculosa aparició a l’arena pública, apareixent del no-res a tots els mitjans de comunicació i tenint prou suport econòmic fins i tot per a presentar-se a unes eleccions.

Segona consideració: aquest fals decòrum, tard o d’hora havia de ser advertit pel votant. Els politòlegs consideren que els partits polítics “estàndard” han millorat molt darrerament. S’han professionalitzat, han seguit el màrqueting de sabó per a rentar la roba, però, en el camí, han esborrat ideologia i identitat. Han fet d’un partit un organisme que viu del sistema i de la contribució de l’estat. Han aconseguit ordir una trama per a repartir-se bocins de poder dins una perversitat dissimulada que actua independentment del ciutadà.

Tercera consideració: tot aquest engany generalitzat ha provocat una gran davallada en els darrers trenta anys de les afiliacions als partits polítics, aspecte fonamental en tota societat democràtica. Només cal veure la trista quantitat d’afiliats que participen en votacions internes d’alguns partits nostrats: els qui tenen càrrecs, la família i algun idealista despistat. No saben gestionar crisis col·lectives i han creat un món orwellià en el qual ells mateixos assenyalen què és veritat i què no; et diuen què és el que has de pensar i què no, i pobre de tu que se t’acudeixi portar-los la contrària en qüestions de gènere, del canvi climàtic, del multiculturalisme...

Fora la ideologia i la identitat, ara només tenim un totum revolutum que ha comprat fins i tot els mitjans de comunicació a base de sucoses subvencions i que impedeix qualsevol dissidència. Una mena d’autocràcia disfressada de progressisme i que té diverses potes que semblen adversàries però que al capdavall arriben a acords per a repartir-se el pastís.

Quarta consideració: Pim Fortuyn fou un polític intel·lectualment preparat que feia nosa en una Europa que al 2002, any del seu assassinat, no volia veure tot allò que vindria més tard. Es mostrava obertament en contra de la falsa convivència de cultures, de la immigració desmesurada, del cada cop més maquiavèl·lic fonamentalisme islàmic que amb el victimisme s’ensenyoreix de certs espais de poder. Malgrat ell mateix fos homosexual, a favor de la separació de l’església i de l’estat, de les llibertats civils, del republicanisme, partidari acèrrim de la llibertat d’expressió, res no anava bé als seus detractors, que aviat el van comparar amb Jean Marie Le Pen i Jörg Haider. Va ser titllat de xenòfob en amunt, tot i les seves argumentacions en contra, que no només no van ser escoltades, sinó que van ser diligentment silenciades.

Cap obra de Pim Fortuyn no ha estat traduïda al català. No fos cas. Tanmateix, per a tots aquells periodistes, polítics i tertulians que no aporten mai res, tret de repetir ad nauseam els mateixos tòpics de la correcció política, els convindria una mica la seva lectura. S’adonarien del perquè hom pot abandonar lliurement les tronades idees marxistes que encara abunden en la nostra societat.

Llegir un autor concret no et converteix en un defensor de les seves causes ni en un seguidor del seu pensament. Però potser ajuda els cretins habituals a fer anàlisi més acurades i a no fer cara d’estúpids sorpresos quan el poble, a parts d’Europa o als EUA, tips de tanta falsa correcció política, tria votar opcions que poden (o no) resultar catastròfiques, però que, pel cap baix, no enganyen.