Fumar mata

Fumar mata, sí, però de ràbia. En tot de racons asso­le­llats de la ciu­tat, on de vega­des els riu­res s’enca­de­na­ven amb la drin­ga­dissa de les copes i l’aroma de la gas­tro­no­mia local, les ter­ras­ses eren el refugi per­fecte per acu­mu­lar vita­mina D gratuïta i per gau­dir d’un moment de calma. Però ja no; ara bufa un nou vent mal­pa­rit en aquest esce­nari idíl·lic: la pro­hi­bició de fumar a l’aire lliure. El sol fet d’escriure aquesta frase ja em sem­bla un des­propòsit. Entenc que en un espai tan­cat no s’hi fumi, de fet com a fuma­dora ho agra­eixo bas­tan­tet. Però a fora al car­rer? En un parc? En una platja? L’argu­ment llas­timós és el benes­tar col·lec­tiu, com si la soci­e­tat d’avui fos empàtica i gene­rosa, com si tots ens ajudéssim i visquéssim per fer el bé als altres. Sis­plau. És increïble com, en nom de la salut pública, es pre­nen deci­si­ons que limi­ten la lli­ber­tat indi­vi­dual. Els fuma­dors, que ja ens enfron­tem a un estigma social, ara ens veu­rem obli­gats a ama­gar-nos com si fóssim pàries en el nos­tre propi país. O pit­jor, delinqüents de baixa estofa. O experts en esports extrems: ara en comp­tes d’encen­dre un cigar­ret al parc ho farem a les teu­la­des, mirant de fer un parell de pipa­des des­es­pe­ra­des vigi­lant que no ens atra­pin o que el fum no ens delati. Subs­ti­tui­rem la nico­tina per l’adre­na­lina. La hipo­cre­sia és increïble: es per­met el con­sum d’alco­hol, que té uns efec­tes nocius al·luci­nants, però es demo­nitza el fuma­dor, que també els té però no tan imme­di­ats. Fumar no et fa per­dre la xaveta, ni mun­tar nume­rets en públic, ni girar-te el cer­vell. De quin núvol baixa, aquesta doble moral?