Opinió

Devots del ceballot

En aquelles calçotades d’abans, sense fallar, a la llarga sobretaula es parlava de tot

Va ser divendres, passats cinc anys de no fer-la, que la vam recuperar –per dir-ho així. A l’escenari de sempre: el mas d’un dels amics, a l’Alt Empordà. En aquelles calçotades d’abans, sense fallar, a la llarga sobretaula es parlava de tot, però habitualment i especialment de política. I és que un amic de la colla, que va ser el primer empordanès a afiliar-se a Esquerra Republicana, excitava d’allò més els comensals amb el seu entusiasme xarbotat i sense fi (vull dir de cara al rellotge). La calçotada d’aquest divendres va ser pla diferent –com diem a la Garrotxa. Recordàvem amb dolor i enyorança dos grans amics que durant aquests cinc anys ens han deixat, i els vam tenir tothora presents. Per altra banda, obviant aquelles discussions històriques perquè ara el desengany i la decepció eren evidents, vam estar molt més pendents dels calçots sobre la flama, de les botifarres i costelles a la brasa, de les elaboracions casolanes de les mousses de llimona i brunyols, molt més que de res més. I la també llarga sobretaula, que s’allargà fins a fer-se fosc, es va gastar en migdiades, en evocació de bells records i logomàquies sobre monoteisme. Per fer-ne via diré que hi guanyà el pap, bo i tement que el carregament potser resultà excessiu. Tot molt casolà, sense complicació ni embull: foc, ceballots, salsa, oli, sal, carn i allioli, ben lluny d’allò que expliquen d’Auguste Escoffier (1846-1935), el primer home que portà a la cuina el llenguatge refistolat. En anomenar unes simples gambes crevettes au paprika rose, les convertí en un premier cru i ara tenen lloc d’honor al Larousse Gastronomique. No sortí a la conversa, però hi vaig pensar: al senyor Pla li agradaven molt les sobretaules (“sempre he cregut que la taula és un element decisiu de sociabilitat i de tolerància”). Tot i això, la cerimònia del menjar, per a ell, era una cosa important. A l’escriptor de Llofriu li va fer una certa gràcia que un dia li digués no sentir-me pas fill d’Adam, que segons es desprèn del Gènesi s’ho fotia tot cru, sinó més aviat fill del primer home o dona que cuinà algun aliment, que practicà alguna mena de ritual transformador sobre les crudités. Un personatge, és clar, totalment desconegut. Amb qui tenim un deute que no saldarem mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia