La presumpció de Laura Borràs

No hi ha escarment amb la corrupció en la política. Hi ha tendència d’allargar les presumpcions d’innocència fins al darrer minut, com ha estat el cas de Laura Borràs, a qui finalment han condemnat a 4 anys i 6 mesos de presó i 13 d’inhabilitació a càrrec públic pels delictes de prevaricació i falsedat. Hi ha coincidència que la pena i la inhabilitació que li han imposat són desproporcionades. No té sentit matar mosquits amb tancs de guerra. Hi ha hagut un llarguíssim recorregut perquè la sentència sigui ferma i heus aquí que amb l’estat de dret a la mà es pensa acatar i complir.

Quants maldecaps, disgustos i temps que s’ha perdut s’hauria estalviat la política catalana en el cas que el primer dia d’haver-se conegut l’afer, Laura Borràs s’hagués apartat públicament de la política a l’espera de la sentència ferma –està clar que es tracta d’un llarg període de temps del tot injustificable–. Però, en cas que hagués quedat absolta hauria pogut passejar-se amb la cara ben alta, fet que finalment no s’ha produït. En aquest cas la presumpció d’innocència s’ha allargat fins al darrer minut amb un deteriorament notable de la imatge pública de Laura Borràs. S’hauria estalviat el mal tràngol dimitint a l’inici de l’afer. Una política que al seu moment va ser un bon actiu per a l’independentisme. Li va faltar un petit grapat de vots per poder ser proclamada la primera dona presidenta de la Generalitat. Tot el capital en orris i de poc ha servit la llarga espera de la presumpció d’innocència davant d’un tribunal que des de l’inici apuntava que anava per ella com a personatge públic defensora de l’independentisme.

Espanya està empitjorant en presumpcions de corrupció. L’índex va a l’alça. Presumptes afers que porten a la percepció que no hi ha ni un pam de net. Fins ara, Borràs. Segueixen la dona de Sánchez, Begoña; el germà del president, David, o altres com el cas Koldo o la imputació del fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz... Calen tantes presumpcions...