El meu ‘47’

Tothom qui hagi nascut i viscut en un barri obrer dels que van proliferar al voltant de les ciutats industrials del país haurà sentit com a pròpia la història de lluita veïnal narrada a la premiada pel·lícula El 47.

Uns d’ells som els del nucli urbà de Santa Margarida de Montbui, un lloc que va passar de tenir unes poques cases el 1950 a superar els 7.000 habitants a finals dels anys setanta. Persones d’arreu d’Espanya van arribar atrets per la indústria d’Igualada i van ser “convidades” a poblar els extrems de la ciutat i els terrenys entre torrents a l’altra banda del riu Anoia. Prou a prop de les fàbriques que els necessitaven i prou lluny del centre de la ciutat. Una segregació de manual.

A les primeres casetes construïdes sovint entre els mateixos veïns es van afegir aviat blocs de pisos que es van multiplicar, però sense serveis tan bàsics com l’asfaltat dels carrers. I als veïns els va tocar lluitar per aconseguir-ho absolutament tot: una xarxa d’aigua en condicions, escoles, ambulatori, parcs... Centenars de montbuiencs en repetides ocasions van tallar carreteres i es van manifestar allà on calia per reclamar els serveis que necessitaven. Molts recorden, per exemple, la manifestació en què centenars de veïns es van presentar cubells en mà a Igualada l’estiu del 1976 farts dels talls constants en el subministrament de l’aigua. També aquell any els veïns es van manifestar amb el lema “Por cada piso, un árbol”, per reclamar zones verdes que ningú s’havia preocupat de fer entre blocs i més blocs.

Ara una exposició recull aquelles lluites veïnals. Es tracta de Memòria d’un barri 1950-1980, que es pot veure fins divendres al centre cultural Mont-Àgora. El treball recopilatori ha anat a càrrec de l’historiador local Joel Serrano, que ha comptat amb la complicitat de la regidora d’Acció Social de l’Ajuntament, Coral Vázquez, i de la resta de la institució, que treballa per consolidar l’arxiu municipal.

Amb textos i fotografies, la mostra repassa la lluita veïnal i pretén fer-ho “amb un punt de vista didàctic per apropar-ho a les noves generacions”. L’exposició reivindica el que Serrano considera “una etapa clau per a la construcció de la identitat del municipi” i vol retre un homenatge als que ho van fer possible. Aquí no hi ha cap Manolo Vital. O, més aviat, n’hi ha molts. Per això, com diu el jove historiador, “no hi ha cap nom, es ret homenatge a la col·lectivitat”.

Per a qui escriu, tot el que recull l’exposició és familiar, tot i que quan vaig néixer molta de la lluita ja estava feta. Recordo amb orgull haver vist el meu avi en una fotografia entre els veïns que seien tallant una carretera sota l’atenta mirada de guàrdies civils i veure el seu nom entre els membres de l’associació de veïns que va canalitzar moltes de les reivindicacions. Fa ja molts anys vaig entrevistar el primer alcalde de la democràcia, Ramon Gómez, i em va impactar el que em va dir sobre aquells anys de lluita: “Només els va faltar posar un tancat de filferro per convertir-nos en gueto.”