A la cua

El darrer, per ara, augment del preu de la gasolina va dur l’altre dia molts automobilistes a fer llargues cues davant les gasolineres. Jo m’ho mirava i recordava el llibre de Toffler que vaig citar la setmana passada. Ens trobem a la cua d’una civilització –la industrial– que s’acaba. I com totes les coses que s’acaben, entossudir-se a voler-les resulta molt car.

La qüestió bàsica, diu Toffler, ja no és si s’ha de vendre el petroli a tants dòlars el barril o si cal construir un reactor nuclear aquí o allà. La qüestió fonamental és si pot sobreviure alguna base energètica dissenyada per a la societat industrial. El petroli s’acabarà, i ho saben els iranians, els kuwaitians, els veneçolans, els àrabs… i les companyies petrolieres, que ja van diversificant les seves activitats.

L’ús del carbó ja només pot ser, també, temporal. Quant a la tecnologia nuclear, presenta encara problemes més greus, perquè els reactors depenen igualment de matèries primeres no renovables i hi afegeixen dos inconvenients seriosos: d’una banda, són terriblement centralitzats i perillosos i es posen en marxa amb un domini insuficient de la tecnologia i, de l’altra, els costos nuclears són tan alts que només amb subvencions oficials s’aconsegueix que l’energia atòmica sigui remotament competitiva amb d’altres fonts.

El problema de l’energia no és tan sols qüestió de quantitat, diu Toffler, sinó també d’estructura. Ens cal, per al nou sistema de producció que ara neix, una energia servida de moltes formes diverses, en indrets diferents, en moments diferents i per a finalitats insospitades. És per això –i no simplement per les decisions de l’OPEP sobre els preus del petroli– que el món busca alternatives al vell sistema energètic. Les possibilitats són immenses i van des de les cèl·lules fotovoltaiques que converteixen la llum del sol en electricitat –ho exploren grans companyies mundials– fins a les instal·lacions per a produir electricitat a partir dels residus de coco que es construeixen a Filipines. Itàlia, Islàndia i Nova Zelanda “ja” produeixen electricitat aprofitant les fonts geotèrmiques, i al davant de l’illa Honshu, al Japó, una plataforma flotant genera electricitat amb la força de les onades. La Southern Califòrnia Edison Company construeix una “torre d’energia” que captarà l’energia solar mitjançant miralls controlats per computadors i servirà electricitat als seus clients regulars. La llista és inacabable.

És una guerra, és clar, entre els qui tenen interessos en la vella base energètica de la civilització industrial i els qui volen començar a crear la força energètica del futur, convençuts que les propostes que poden fer els “conservadors”, tot i que algunes puguin ser temporalment útils, són regressives.

Cada vegada que augmenta el preu de la gasolina –i no trigarà a tornar-hi–, que hi ha un accident nuclear, que la contaminació ocupa una àrea urbana o regional, ens adonem que som a la “cua” no tan sols de la gasolina, sinó d’una civilització energètica que falla.