Puta Catalunya

Ja se’m perdonarà pel titular cridaner. En aquests temps si no tires pel dret les teves paraules s’acaben perdent en aquest oceà diari de rèpliques i contrarèpliques sense fi.

Als catalans se’ns ha acusat sovint de practicar un odi malaltís cap als nostres veïns castellans o d’altres terres germanes de la Península, però els fets, sovint tossuts, demostren precisament el contrari.

Així, un president socialista de clara obediència espanyola, Salvador Illa, és el primer que ha de combatre per terra, mar i aire el titular –ja me n’estic penedint– d’aquest article. Es pacta, per exemple, una cosa que en diuen finançament singular i el primer que ha de fer és anar a voltar en so de pau per les altres comunitats autònomes per apagar el foc de la ràbia quan sona la paraula “concert”. Es condona el deute del FLA a tots els territoris i què passa? El primer que pensen fora de Catalunya és qui són els fills de sa mare que han fet xantatge al govern espanyol?

Aquest sentiment no va ni de dretes ni d’esquerres. És generalment compartit. Els sindicats aquests dels trens volen ser manats per un senyor de Madrid, no per un de Barcelona. Diputats que presumptament lideren el projecte de descentralització de l’Estat, gent de Sumem, Podem i altres herbes, han deixat clar que votaran contra el traspàs de competències en immigració perquè ja es veu de lluny que som una colla de racistes que obligarem els que venen de fora a aprendre català. Ui, el català! El parlem, ho sap tothom, per tocar allò que no sona.

Ningú diu a Espanya en públic expressions malsonants com la d’aquest article. Ni falta que fa. Si només ho pensessin ho podríem considerar una mena de rivalitat futbolística, de desfogament col·lectiu, però aquesta malvolença es tradueix en fets i sempre en la mateixa direcció.