Cognoms

Un lector m’escriu que caldria “que ens prenguéssim seriosament la qüestió d’escàndol que són els cognoms catalans, totalment defectuosos en la seva grafia”. Cita algunes personalitats que tenen uns cognoms ortogràficament castellanitzats, entre els quals polítics molt coneguts, i acaba dient: «Com podem aplaudir el porter andalús, si ell fa esforços i nosaltres, senyor “Espinars”, no en fem?»

El tema permet tantes consideracions que el tractament en aquest espai ha de ser necessàriament parcial. Com a nota prèvia he de dir que això d’“Espinars” no és tan segur. Jo també, durant un temps, suposava que el meu cognom era l’equivalent a l’“espinares” castellà, però ara no hi posaria la mà al foc. A vegades les analogies –Granollers, Pallars, Fusters, etc.– són massa fàcils. Segons Francesc de B. Moll, Espinàs pot haver-se derivat d’“espinal”, per canvi de sufix. Un “nevàs” és un arreplec de neu, i erraríem si en féssim “nevars”. Aquest “às” pot ser augmentatiu, doncs, com “vinàs”, “vellutàs” –vellut de pèl llarg–, etc. D’altra banda, a França, a Suïssa i a Alemanya es troba “Espinasse”, “Espinas” i “Spinas”, i si hi afegim que en rossellonès de l’arç se’n diu exactament “espinàs”, de moment no veig clar que en el meu cognom falti una “erre”.

És evident, però, que l’amic lector té raó si es refereix a la colla de Cruañas, Arolas, Cumellas, Juvé, Cuadras, Farré, Griñó, Matas, Casas, Ollé, Panadès, Pujadas, Sagalàs, Tàpias, Traginé, Baqué, Viñas, etc., que trobem a cada pas. I també el meu segon cognom, oficialment “Masip”, que ha de ser Massip o Macip.

Tots aquests errors demostren la castellanització ortogràfica que han imposat en altres temps els funcionaris dels registres, i l’escriptura dels cognoms s’ha convertit en una antologia d’incultura. Perquè hom es pot dir Ferrer o Herrero, però dir-se Farré és tan incorrecte com dir-se Errero.

L’autor de la carta proposa que defensem el dret a la correcta grafia dels nostres cognoms, de la mateixa manera que és reconegut pel que fa als noms patronímics. Qüestions legals o administratives a banda, el problema és la gent, o sigui nosaltres mateixos. Tinc la impressió que la majoria de catalans encara no han fet el pas –senzillíssim– per a recuperar el “Joan”, l’“Enric”, la “Lluïsa”. Mentre siguem un poble de “Jorges-Juvés” en comptes de “Jordis-Jovers” hi ha molta feina a fer. És absolutament cert que la sensibilitat davant la pròpia adulteració és una condició bàsica per a actuar amb una positiva coherència.