Integració educativa

Som a l’Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques. Ha coincidit amb una època de gran indeterminació, també dels estudiants i els centres d’educació superior. Les esperances i perspectives d’un estudiant d’ara no tenen res a veure amb les que tenia jo en similars circumstàncies. Era, el de la meva joventut, un temps en què podies imaginar el futur preveient una evolució temporal incerta, però plausible. El mateix passava amb les empreses, on els joves, al final dels estudis, hi podien anar a treballar. Les empreses estaven subjectes a canvis, amb vides més o menys llargues, però l’evolució i les necessitats internes no patien disrupcions sobtades. Els treballadors de moltes empreses podien pensar que tenien un lloc de treball de per vida. Qui no coneix algú que quan va entrar a treballar en un dels ara desapareguts bancs o caixes no va considerar que havia trobat l’estabilitat? Ha canviat tot. Un món indeterminat. Quan arribes a una fita, tot és imprevisiblement diferent de com era quan vas començar el camí.

La formació que fa uns anys es demanava als joves era estàndard i previsible. Una formació universitària o professional, a la qual seguiria un període d’aprenentatge dins la mateixa empresa. Algunes empreses es queixaven d’una formació universitària poc pràctica, però tampoc es considerava un gran problema. Les coses han canviat substancialment. Un jove que comença estudis superiors veu el món i creu que alguns títols tenen unes determinades perspectives laborals, però serà així quan acabi els estudis? Segurament no. L’essència és si haurà adquirit les eines necessàries per adaptar-se a la situació trobada. Tindrà les habilitats que demana aquella feina a què aspira?

Tot i que els coneixements que aporten els graus són fonamentals, hi ha un èmfasi creixent en l’adquisició d’altres habilitats pràctiques i competències transversals, tècniques i pràctiques, que farien els graduats més competitius. Aquest plantejament, sobre el paper, sembla coherent, però el temps no és elàstic. Alguns diuen que les carreres universitàries són excessivament llargues i teòriques i que cal una formació més àgil i pràctica. Els graus són excessivament teòrics i poc pràctics? Caldria eliminar continguts teòrics per incrementar els aspectes pràctics i l’adquisició de competències transversals? O potser s’hauria d’allargar la formació?

en Posaré un exemple extrem: medicina. És una carrera molt exigent, amb sis cursos. El pla d’estudis té assignatures de caràcter bàsic i clínic. Alguns estudiants, interessats, com és lògic, per l’aspecte de l’aplicació de la medicina, no valoren prou les assignatures bàsiques. Com sempre, hi ha tensions per equilibrar les coses. Els coneixements biomèdics i la tecnologia, pel bé de tots, avancen a gran velocitat. Com combinem les teories competencials amb la realitat del coneixement cientificotècnic? Altres graus són ben diferents, però no és gens clar que la formació bàsica hagi de reduir-se per encabir-hi altres formacions. El temps de la immediatesa no deixa espai per a l’aprenentatge i la reflexió. Té sentit voler crear titulats que encaixin perfectament en feines empresarials sense aprenentatge? Té sentit titulats amb una formació bàsica feble que tinguin dificultats per adaptar-se als canvis?

Les reflexions d’altres països i de les organitzacions internacionals cerquen la manera d’adaptar l’educació superior a les necessitats socials canviants i indeterminades. Guanyar flexibilitat sense perdre coneixements bàsics. Creuen que cal una nova definició de l’educació superior o terciària o, més que nova definició, reinterpretar els papers, en el nostre cas, els cicles de formació de grau superior, els graus i màsters i doctorats universitaris i la formació al llarg de la vida en què caldria incloure les microcredencials. Tot és un conjunt que habilita les persones per incorporar-se al món de la feina i progressar al llarg del temps.

Com fem una integració “intel·ligent” de la formació universitària i els cicles formatius de grau superior? Com garantim la qualitat i oportunitat dels programes d’aprenentatge al llarg de la vida i de les microcredencials? A parer meu, és imprescindible un mecanisme de reflexió que revisi, coordini i garanteixi la integració de tots els elements del sistema d’educació terciària i que tots els programes estiguin acreditats per l’Agència de Qualitat amb un sistema exprés i sense traves burocràtiques.