Sardanes en temps de ‘reggaeton’

Tot el meu respecte i admiració pels sardanistes, aquest col·lectiu de gent més aviat grandeta que resisteix amb tossuderia i determinació l’escomesa de la versió estúpida de la modernitat –la que arrasa sistemàticament tot allò que sigui o sembli antic– i aconsegueix esquivar el bombardeig de sons i danses uniformadores, de lletres i contorsions sobrevingudes. No he estat mai un entusiasta de les sardanes, ho admeto –haver de comptar mentre ballo em representa un escull massa gran i em costa escoltar-ne més de tres de seguides– però em sap molt de greu que un símbol de la nostra identitat hagi passat, en poques dècades, d’ocupar un lloc central del nostre imaginari col·lectiu a situar-se en una llunyana perifèria. A Olot, que precisament acaba de ser proclamada ciutat capital de la sardana i on en els pròxims mesos hi haurà desenes d’activitats relacionades amb aquest món, tenim una bona metàfora per explicar aquest desplaçament: el trasllat, ja fa uns anys, del monument a la sardana del cèntric Firalet fins a l’entrada del Parc Nou, al barri de Pequín. Com la mateixa dansa, l’obra d’en Xavier Carbonell ja no és un element del nostre entorn més quotidià. I malgrat aquest entorn hostil, seria un error pensar que les sardanes estan a les portes de la desaparició. No hi ha tanta gent que en balli, és cert, però enmig de dones i homes veterans, a les rotllanes també s’hi veuen joves; es mantenen un nombre important de cobles, on toquen una nova fornada d’instrumentistes; se segueixen organitzant ballades i concerts; els músics no han deixat de compondre noves partitures; hi ha emissores de ràdio que hi dediquen programes... i encara que desubicat, l’esmentat monument continua dempeus; a Olot, posem per cas, tenim tres entitats sardanistes en actiu i a Banyoles, amb el Foment al capdavant, tenen aquesta dansa com un puntal cultural; a Olot, Banyoles i Girona, a més d’un –vull pensar que a força més– se’ls posa la pell de gallina en sentir Adéu, vila d’Olot, Somni o Girona m’enamora, que podrien ser ben bé els himnes oficiosos de la ciutat... Són tan sols uns pocs exemples que tinc a mà, i segur que el lector en podria afegir uns quants més que conviden a l’optimisme.