L’aposta del president Recep Tayyip Erdogan és a tot o res. Fa 22 anys que mana a Turquia, primer com a primer ministre i des del 2014 com a president. Se sent tan amenaçat per l’alcalde d’Istanbul, Ekrem Imamoglu, el seu gran rival i favorit per guanyar les properes presidencials, que ha decidit arrasar el que queda de la democràcia turca. El tsunami d’indignació ciutadana per la detenció d’Imamoglu empeny el país a una dimensió desconeguda: o involució autoritària o fi convulsa del règim.

Erdogan mateix també fou destituït com a alcalde d’Istanbul i passà 4 mesos a la presó el 1999 per declaracions contra el laïcisme i la democràcia. El veterà dirigent ha oblidat com la repressió soferta impulsà la seva carrera. El partit AKP, d’inspiració islamista, que fundà el 2001, obtingué la majoria absoluta l’any següent i es manté al poder.

El líder opositor Ekrem Imamoglu i un centenar més de membres del seu partit CHP (Partit Popular Republicà) foren arrestats el 19 de març passat. Se’ls acusa de corrupció, suborn, manipulació de licitacions públiques, lideratge de banda criminal i possible col·laboració amb un grup terrorista –això degut a la col·laboració (amb èxit) del CHP amb el HDP kurd–. Han detingut també el seu director de campanya i l’advocat Mehmet Pehlivan, aquest últim acusat de blanquejament de capitals (igual que Gonzalo Boye!). Han confiscat l’empresa constructora del pare d’Imamoglu. El CHP hi ha vist l’oportunitat política i ha permès a qualsevol turc adult de participar a les seves primàries del 23 de març: 15 milions de paperetes demostren un ferm suport al popular alcalde empresonat, a qui per cert li han anul·lat el títol universitari 31 anys després d’haver-se graduat a la Universitat d’Istanbul. La Constitució turca exigeix un títol de 4 anys per esdevenir president del país. Curiosament, és Erdogan qui no pot demostrar que el seu diploma sigui vàlid, i, a més, hauria de reformar la Carta Magna si pretén aspirar a una tercera reelecció el 2028.

En la seva primera etapa al capdavant de Turquia, Erdogan era apreciat. Destacà com un polític capaç i sensible. Aplicà reformes econòmiques que generaren creixement i estabilitat financera i reduïren la inflació, especialment entre el 2003 i el 2008. Fou dialogant amb la minoria kurda, a qui facilità l’ensenyament i mitjans de comunicació en la seva llengua. A partir del 2015, diversos factors estroncaren el procés de pau, entre ells l’enduriment de l’AKP després de caure en vots. L’Estat turc passà a aplicar polítiques draconianes, amb milers de víctimes mortals i desplaçaments massius de població kurda. Més de 100 batlles kurds elegits democràticament han estat destituïts i reemplaçats per administradors designats per Ankara. Molts membres del partit kurd HDP han estat processats i/o inhabilitats i el 2023 se li varen bloquejar temporalment els fons públics, cosa que minvà la seva capacitat per fer campanya.

S’ha acusat de terrorisme milers de kurds, inclòs el famós Selahattin Demirtas. Aquest malaurat polític continua empresonat des del 2016 malgrat la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que ordenà el seu alliberament immediat el 2020. Assenyalà diverses violacions dels seus drets humans, entre elles que Turquia li impedís de sortir de la presó com a pres preventiu tot i haver estat proclamat parlamentari electe. Recordarem de passada que és el mateix que Llarena va fer amb Oriol Junqueras i Jordi Sànchez el 2018. El septuagenari Erdogan s’ha tornat més autocràtic a mesura que ha anat perdent suport a les urnes. Des del 19 de març, milions de turcs valents protesten en defensa de la democràcia, contra el president i contra la crisi econòmica. Surten al carrer tot desafiant les prohibicions, la manca de llibertat de premsa, les pilotes de goma i més de 2.000 detencions. Entre els manifestants abunden joves que no han conegut cap altre mandatari.

L’Estat turc estén a la resta de la població la repressió a base d’empresonaments, destitucions, censura, i violència a càrrec de les forces de seguretat i els jutges, que ja aplica de fa temps contra els kurds. Erdogan, sempre astut, confia que Europa farà un cop més els ulls grossos. El vell home fort se sap imprescindible perquè la Unió Europea necessita la col·laboració de Turquia amb Ucraïna, Síria i el control de la migració irregular. Als catalans tot això ens sona. Massa.