Els antiquaris

Una persona va dir-me un cop que, quan algú mor, els antiquaris són els primers cucs que esborren el rastre del difunt. I qui va dir-m’ho era un antiquari. Amb el cos encara calent, arriben a la casa per buidar armaris, desmuntar làmpades, desfer biblioteques i dispersar tot allò que integra l’ecosistema íntim d’una persona. No és pas reprovable, tot al contrari, perquè alliberen els hereus de la càrrega física dels mobles, les rampoines i les col·leccions que no interessen als que es queden, i posen en circulació béns que altres compraran agradosament per embellir espais privatius, completar la biblioteca o afegir una peça més al trencaclosques d’una col·lecció infinita. És un reciclatge de records i possessions que canvien de propietari i enceten una nova vida a la intimitat d’algú altre. I aquest algú tard o d’hora morirà i el procés tornarà a repetir-se.

Al voltant d’aquests mecanismes de la vida existeix a Barcelona un negoci lucratiu de buidatge de pisos que es complementa a la perfecció amb el mercat dels Encants, dit així perquè “vendre a l’encant” era la venda en subhasta pública que, ja en temps medievals, es feia dels béns d’un difunt. Molts antiquaris empren aquest mercat per donar sortida a tot allò que troben als pisos i que no poden comercialitzar des de les botigues i galeries. Una sortida ràpida, en definitiva, i uns pocs calés guanyats immediatament després de desballestar un pis. És així com tants passats i intimitats han acabat al terra del mercat de les Glòries i han deixat de ser privats: les cartes del nuvi quan feia el servei militar, les fotografies de la comunió de la nena o les revistes pornogràfiques amb les quals un home qualsevol apaivagava l’hivern sexual etern al qual mai s’acostumava.

Sovint els antiquaris m’expliquen històries associades al buidatge de les cases. El dia que van trobar un amagatall amb tot de joies, el matalàs ple de bitllets de la República o aquella taca de sang, gegant i sospitosa, encara fresca, en un vàter d’un bon pis de l’Eixample. O el dia que van anar a la casa d’una cèlebre, coneguda i molt burgesa família a qui la merda se’ls menjava pels quatre costats. I aquell capitost de la cultura franquista en temps de Miquel Mateu a l’Ajuntament de Barcelona, amb la casa igualment plena de ronya, que tenia una mena de biblioteca amb llibres apilats en un celobert cobert. Un bon dia alguns vidres del sostre van trencar-se, però ningú va preocupar-se’n, i l’aigua, a poc a poc, va convertir els llibres en una muntanya de pasta de paper on les rates excavaven galeries i hi feien vida. L’antiquari Artur Ramon ha narrat en alguns dels seus llibres –comprin-se’ls i gaudiran– històries menys escabroses viscudes en primera persona, tot i que estic convençut que se’n guarda les més truculentes.

Com es pot veure, la mort duu associats diversos negocis paral·lels més enllà de les funeràries. Jo mateix n’he participat fent valoracions econòmiques de col·leccions artístiques que un difunt ha deixat, entre altres coses, perquè la família es baralli. Perquè aquest és l’altre tema, a Catalunya, terra d’hereus i pubilles, país de gent que acumula i acumula, no gasta i estalvia però que, oh sorpresa, també la palma, les herències han trencat més famílies que “el procés”. Amb els meus ulls he vist gent arribar a les mans per uns quadres del pare que, al mercat, no valien tant com per donar un cop de puny al germà. “Escoltin, jo marxo, ja tornaré quan vostès acabin”, vaig dir-los. He hagut de consolar un pobre home que volia comprar un apartament a Salou amb els diners que esperava treure de la venda d’un tríptic flamenc cinccentista pel qual l’avi havia pagat una milionada feia seixanta anys i que ara el pare, acabat de traspassar, llegava als fills com a mitjà de subsistència. Va resultar ser una falsificació d’inicis del segle XX que no valia més de 1.500 euros. L’altre germà, amb qui ja estaven a matadegolla, havia escollit el pis i la trifulga va quedar servida. “No volies el tríptic de l’avi? Doncs fes-te fotre”, va dir-li.

Sempre que dino amb els antiquaris sé que m’emportaré alguna bona història. Mai les acaben i gaudeixo molt quan les expliquen. La cosa millora si estan en grup, perquè es produeix com una mena de competició per veure qui la diu més grossa. La companyonia, el bon menjar i les begudes espirituoses ho amaneixen. I els morts, allà on siguin, si ens veuen i senten, callen per sempre.