Dones sense talons

Una dona jove camina carrer avall acompanyada de tres homes. Ella ha triat aquell dia una faldilla negra que és llarga i estreta, el que algú sense complicar-se la vida va batejar com a faldilla de tub. El seu look l’obliga a avançar a còpia de passos diminuts. No se la intueix gaire còmoda, però potser és pels talons que calça, que fan pinta de ser terriblement molestos. Un dels nois, a fi de fer-se el graciós, li etziba: “Sembles un pingüí caminant.” Els altres, naturalment, li riuen la gracieta. Potser la dona jove va triar aquelles sabates perquè no era conscient que acabaria el dia passant una mala estona, o potser aquells dolors que no pot dissimular estan llargament compensats per les primeres hores del dia, quan s’ha vist més esvelta i estilitzada que de costum. Potser necessita que algú li expliqui que, per sort, la sofisticació de la dona ja no té relació directa amb la mida dels seus talons –venerada sigui, perquè m’imagino que va una dona qui va incorporar l’ús de les sabatilles esportives i les sabates planes dins els patrons de l’elegància–. Ara bé, és just pensar, si som sinceres, que tard o d’hora s’havia d’imposar la fi d’aquesta tortura –enhorabona a qui no percebi com a tal la dictadura del taló– perquè el propi cos t’ensenya que no és el mateix dur sabates elevades amb trenta anys que amb cinquanta. Això ho descobreixes el dia que vols calçar-te aquells talons que guardes per a les ocasions especials i que fa un temps vas suportar fins a dotze hores seguides, però ara no pots ni sortir de casa sense ressentir-te. Però malgrat tot, i malgrat aquesta victòria, estiguem alerta, perquè ja se’ls comença a veure el llautó als que volen recuperar la imatge de la dona amb talons com a símbol de feminitat. Sort que una puntada de peu al cul sempre és més efectiva amb les sabatilles adequades.