Ensucrar

Sempre els he ensucrat massa. De petita, m’hi entretenia, com qui juga a cuinetes, arrebossant el bony deforme i arrodonit, amb un forat al mig, tan calent que pessigava als dits i per això li feia fer tombarelles damunt la piràmide blanca i pura que acabava empastifada, perdent la geometria, desfent-se com un castell arenós en un plat que acumulava les escorrialles marronoses d’una massa fermentada que, d’alguna manera, ha pujat massa ràpid perquè, en les mesures del llevat, hem fet cas a una recepta prestada quan la bona és la que tenim al cap i no mal apuntada a la llibreta on s’acumulen múltiples versions dels brunyols. L’ensucrament és l’últim pas, el que a moltes cases no es fa però a la meva, sí, després que, tot i tenir la finestra oberta, la cuina regalimés a fregit dolç, el que no ofèn, com el de les xurreries d’abans, perquè és oli d’oliva que és or, amorós i preuat, i no un ungüent industrial que abarateix els costos de la fritura i la uniformitza, sense particularitzar les olors; salades de braves insulses o llamineres com la de núvol de cotó de rosa xiclet que les firaires fan rodolar abans d’entregar-la al nen, embadalit per la creació vaporosa. Fa uns dies vaig tornar a ensucrar els brunyols després d’escórrer de l’oli sobrer aquells bonys perfectes. No m’hi vaig entretenir com quan tot era un joc i vaig ser garrepa ensucrant-los; sense muntanyes nevades, amb una tombarella i cap a l’olla, a compartir el sucre, que ara és verí. Mentre de la finestra oberta de la cuina se n’escapava la flaire de la matafaluga.