Panxuts

Per què de vegades la panxa es torna un globus d’heli després d’un àpat, o d’un simple cafè, com si l’estómac hagués decidit muntar un festival i tu no hi fossis convidada? Com Boris Vian, sempre he detestat les panxes. Ara odio la meva, sobretot. M’adono que abans menjava el que volia i no notava cap canvi substancial de volum i ara, en canvi, després de quatre olives ja semblo un personatge de Kafka. A taula, miro el plat de pasta com un tòtem que promet felicitat. Un cop acabat sento que un equip sencer de rugbi es posa a entrenar dins els meus pobres intestins. Però també em passa amb la verdura, la fruita, òbviament amb els llegums i fins i tot amb una trista infusió de cúrcuma amb gingebre –que en teoria són antiinflamatoris naturals–. Camino per casa pensant que l’exercici em salvarà, però els gats em miren com si fos trastornada i, a més, la panxa té altres plans unilaterals: vol inflar-se i generar-me la sensació que podria rodolar pel món sense cap mena d’esforç. No tinc intolerància al gluten ni a res que no sigui la lactosa, m’ho vaig fer mirar. Amb el pas del temps, he optat per prendre-m’ho amb humor, per no comparar-me i per acceptar que els cossos canvien igual que els cervellets. Procuro no mirar-me al mirall quan surto de la dutxa i evito la roba massa estreta, bàsicament perquè ja fa dies que no m’entra. Passant a temes més importants que els ventres campanuts, avui és l’aniversari de la mare que em va parir. Aprofito el trampolí per felicitar-la i per dir-li que l’estimo: ja sé que sovint t’inflo no la panxa sinó els ovaris amb la meva xerrameca. I et demano perdó.