“Ets la Lluïsa?”

De jovenets tendim a imaginar la memòria com un calaix on guardem les nostres coses i que, en el futur, en traurem un record o un altre, a conveniència. Amb el temps tot es complica i comencem a sospitar que la memòria no és ben bé una ciència exacta, ni una font fidedigna. Un escriptor que ha indagat sobre aquesta qüestió en diversos llibres, Julian Barnes, ha acabat convençut que la memòria és “més propera a un acte d’imaginació que no pas a una operació neta i fiable de recuperació detallada del passat”. I encara hi afegeix que sovint recordem com a vertaderes, coses que no han passat mai, i embolica que fa fort. A la novel·la Confeti, sobre la figura de Xavier Cugat, Jordi Puntí es refereix a les evocacions del passat que escampava el músic català com a una “Galeria de records inventats”. Un concepte magistral per insinuar les relacions perilloses entre memòria i fantasia! Avui, però, voldria compartir una història que reivindica el poder positiu, commovedor, de la memòria. Me l’explica la Lluïsa, la noia que fa seixanta-cinc anys, quan en tenia quinze, va viure un breu episodi d’amor adolescent amb en Pasqual Maragall, un estiu a l’Escala. No el va veure més però, com és natural, va seguir la seva brillant carrera política. El dia que en Pasqual, amb símptomes ja evidents de la malaltia, va parlar en l’acte de creació de la seva fundació contra l’Alzheimer, la Lluïsa hi va assistir. En Pasqual es va referir al manteniment de la memòria remota i la dificultat per a la memòria recent. En acabar, la Lluïsa es va atrevir a anar-lo a saludar: “Com que dius que la memòria llunyana encara et funciona volia preguntar-te si em recordes”, li va dir. En Pasqual li va anar mirant els ulls una estona, amb intensitat, i de cop li va dir: “Ets la Lluïsa?” La senyora, ben acompanyada del seu marit, va sortir de l’acte mentre li queien llàgrimes de joia i de tristesa. Al calaix de la memòria –ara quasi buit– el malalt encara hi havia trobat un record viu.