La Setmana Santa d’Espriu

Cada any, quan arriba el temps de la Pasqua, aquests dies que acabem de deixar enrere, m’agrada recuperar un llibre de Salvador Espriu que du el títol inequívoc de Setmana Santa. Per Nadal, també tinc el costum, des de fa molts anys, de rellegir Onze nadals i un cap d’any, de J. V. Foix. No me’n sé cap poesia de cor, d’aquestes dues obres que dic, però sí un grapat de versos, que m’agrada repetir-me de tant en tant, com qui resa, per sentir-me protegit. Per exemple, aquests irremissiblement tristos del de Sarrià, que conclouen la peça També vindrem, infant, a l’hora vella: “Vindré mudat, al costat de la dona, / Amb els vestits de quan ens vam casar.” No em trec del cap el vestit de casament de Foix: és com si el veiés, aplomat, penjat a l’armari, acumulant pols, acusador —abillament d’un sol ús. No se’l degué posar mai més, suposo. Llevat de fer-ho en la imaginació poètica, a l’hora en què ell i la seva dona, Victòria Gili, van a adorar el nen Jesús.

Espriu no es va casar mai. Per tant, es va estalviar de comprar-se un trajo com Déu mana. Els versos de Setmana Santa, explica en el pròleg, són de circumstàncies: en certa ocasió, li van demanar algunes poesies sobre aquest tema, i ell, que ja n’havia escrites unes quantes, va acabar de compondre un volum que en compta quaranta, número rodó. I si retorno cada any, per aquestes dates, a Setmana Santa, a banda l’escaiença temporal, és per retrobar-hi la veu del poeta arenyenc: austera, profundament meditativa, d’una eixutesa sapiencial. Espriu no figura entre les meves predileccions líriques, però, tot i això, sempre hi acabo tornant, no me’n puc estar. N’admiro el rigor d’escriptor, la solidesa de la seva formació, encara que sovint trobi, en els seus versos, alguns trets d’estil que no em fan gens el pes.

Un d’aquests trets d’estil, tan característic de l’autor, és la seva mania d’anteposar l’adjectiu al nom. Trobo que n’abusa. Fixeu-vos en els cinc versos finals de la poesia xv: “Per la boira / de freds carrers, imatges / amb galtes on lluïa / a la claror dels ciris / parat vidre de llàgrimes”. El darrer vers és molt bell: “parat vidre de llàgrimes”. Però els “freds carrers”, per molt que l’anteposició obeeixi a una raó rítmica, no em convenç gens ni mica. I encara em convenç menys l’acabament de la poesia xvii: “Segur del pa de l’endemà, / si t’entafores dins l’oblit, / t’adorms tranquil en calent llit”. En aquest cas, el “calent llit” constitueix, gairebé, un atemptat a la llengua (i que cap espriuà, per l’amor de Déu, no m’ho tingui gaire en compte!).

Per altra banda, hi ha uns versos de Setmana Santa que em semblen fascinadors, d’una delicadesa comparable als de Cementiri de Sinera, que és l’obra poètica d’Espriu que prefereixo. Em refereixo a la tanka ix: “Són primes volves / fonedisses, molt lentes. / A mig camí de l’aire / paren de caure. / La freda nit tremola / en la cremor dels ciris.” Només per aquesta tanka (Carles Riba i ell van ser els dos eximis poetes catalans que van adoptar aquesta forma estròfica de la tradició japonesa, els que van acomodar-la a la tradició pròpia), val la pena llegir sencer el llibre.

Fixem-nos-hi bé, perquè en aquest exercici imaginatiu hi ha contingut un xic del misteri de la poesia, de la seva meravella feta de paraules. ¿De què són fetes, aquestes “primes volves” que es desfan a mig aire? ¿De neu o aiguaneu? ¿De cendra? L’escena descrita ens pot fer pensar en una processó nocturna de Setmana Santa. La informació que ens en dona el poeta és mínima: no hi ha passos, ni penitents, ni vestes, ni caperutxes, ni, encara menys, romans armats. Hi ha, només, l’essencial: ciris que cremen. Per tant, l’experiència íntima de la passió de Crist.

Més que no la suspensió de les volves a mig aire —no sabem per què: si perquè se n’ha perdut el contacte visual o perquè, de dret, s’han fos—, el que em sembla un prodigi poètic són els dos versos finals: “La freda nit tremola / en la cremor dels ciris.” El procés líric per arribar a la imatge que descriuen aquests versos és molt sofisticat: la nit, que és freda, tremola. Però, en realitat, apel·lant al sentit de la vista (i al sentit comú, el menys comú dels senys), l’únic que pot tremolar —l’únic, de fet, que ens fa l’efecte que tremola— és la flama d’uns ciris que s’obren pas en la foscor nocturna. El filòsof Gaston Bachelard va dedicar un assaig deliciós a aquesta productiva metàfora: La flamme d’une chandelle. La destresa d’Espriu consisteix a intercanviar els papers de les dues instàncies amb què construeix la segona part de la tanka: nit i cremor de ciris. Com per una mena d’osmosi lírica, aquesta última transmet el tremolor a la primera, que ja ens ha fet saber que era freda. Bravo!