Dos-cents anys de solitud

El 16 de setembre el poble mexicà celebra l'aniversari de la independència de la corona espanyola. Mèxic té una personalitat que s'ha anat redefinint i encara no troba el seu destí. El conqueridor Hernán Cortés va derrotar l'imperi asteca el 1521. Després de la seva relació amb la indígena la Malinche, va néixer el primer mexicà aproximadament el 1522: Martín Cortés. La raça mexicana no és un grup indígena específic, sinó que neix de tots els mestissatges que s'inicien amb la fusió sanguínia de Cortés i la Malinche.

Octavio Paz va escriure en El laberint de la solitud com “el mexicà s'amaga sota moltes màscares... de la mateixa manera que la nació ha esquinçat totes les formes que l'asfixiaven. Però no hem trobat encara aquesta (màscara) que reconciliï la nostra llibertat amb l'ordre... En aquesta recerca hem retrocedit una i altra vegada”.

1810. El segle de la independència. La colònia que es va establir al territori mexicà es va batejar com el Virregnat de la Nova Espanya. Davant d'una constel·lació de diversos factors a Europa i Amèrica, el 16 de setembre de 1810 es va iniciar el moviment independentista i va culminar el 1821 amb l'establiment de l'imperi catòlic d'Agustín de Iturbide. La guerra d'independència no va ser un moviment indígena. Va ser més una estratègia de les classes criolles que no tenien drets polítics plens, però no amb l'afany d'establir una democràcia ni de concedir drets als grups indígenes.

Després de l'imperi d'Iturbide, Mèxic va passar per una etapa republicana fins al 1863. Els conservadors mexicans van intentar restablir una monarquia europea, important el benintencionat Maximilià d'Habsburg. El 1876 va ascendir Porfirio Díaz al poder i es va convertir en un dictador per trenta anys.

1910. El segle de la revolució. Cent anys després d'haver-se declarat independents, els mexicans es trobaven sota el domini d'un dictador... i mexicà. Els problemes econòmics i socials eren els mateixos. El 20 de novembre de 1910 es va iniciar la Revolució Mexicana, una revolució camperola. La Constitució de 1917 va ser fruit del moviment revolucionari i avui en dia segueix vigent.

El 1929 es va crear un partit polític que abraçaria tot el sentiment i retòrica revolucionària. El Partit Revolucionari Institucional va ser capaç de donar unitat al poble mexicà i de governar-lo durant set dècades. Vicente Fox va guanyar les eleccions de l'any 2000 amb la retòrica i màrqueting del canvi. Tot i que l'oposició va arribar al poder, el canvi va ser estètic, els mateixos grups i quadres polítics es reacomodaven en el Partit d'Acció Nacional.

2010. La realitat mexicana actual. Quan va néixer el primer mexicà, hi havia una població de 9 milions; avui n'hi ha 112. L'explosió demogràfica és el resultat d'un fracassat sistema educatiu i d'una política catòlica de la no planificació familiar. Els indicadors d'educació de l'OCDE situen Mèxic en l'últim lloc respecte als altres països del grup.

L'esperança de vida arriba als 80 anys per a les dones i 75 per als homes, aquestes xifres s'acosten als nivells d'Europa. No obstant això, la qualitat de vida està molt lluny del món desenvolupat. Mèxic empata al lloc número 89 en l'índex de corrupció mundial. Juntament amb Lesotho, Malawi, Moldàvia i el Marroc, hi va obtenir un 3.3 (de 10) segons l'ONG Transparency International.

La distribució de la riquesa mai no ha estat equitativa, les disparitats entre les classes són cada vegada més accentuades. El nivell d'atur és baix (5%). Però el treball es genera principalment dins de l'economia informal.

Més enllà dels malestars econòmics, més impactant és la pobresa dels drets humans de les últimes dècades. Els crims contra les dones a Ciudad Juárez, la impunitat i ineficàcia de la justícia, ho evidencien. El masclisme arrelat en la societat queda exposat perquè aquests assassinats s'acarnissen contra les dones. Mèxic és ara el bressol i incubadora del narcotràfic. L'empresa del narco és un negoci que no genera impostos, però sí molta sang. El sistema polític és còmplice i soci. El narcotràfic finança campanyes polítiques i el govern obre pas a l'exportació de drogues sense cap aranzel. Els segrestadors són ara els mateixos procuradors de la justícia. La democràcia es matisa amb els assassinats de periodistes que intenten exercir la llibertat d'expressió.

És que aquesta fotografia actual és millor que la de 1810?

El nou segle: el segle de la diàspora. A la novel·la Cent anys de solitud de García Márquez, la família Buendía estava destinada a viure en solitud. Els mexicans tenen el mateix destí, viuen la seva solitud al seu laberint. A diferència de Macondo, Mèxic no va desaparèixer als 100 anys, va tenir la seva revolució. Als 200 anys es converteix en el poble fantasma de la novel·la Pedro Páramo de Juan Rulfo.

El tercer segle mexicà està sent marcat per un èxode. Els mexicans que es resisteixen a viure-hi, han decidit marxar a l'estranger. El principal receptor: els EUA. L'últim informe de les Nacions Unides assigna a Mèxic una taxa d'emigració del 9%, 69% d'emigrants de mà d'obra no qualificada i 31% amb estudis avançats.

Octavio Paz conclou: “Hem arribat al límits... No ens queda sinó la nuesa o la mentida. Ja que després d'aquest ensorrament general de la Raó i la Fe, de Déu i la Utopia, no s'aixequen ja nous o vells sistemes intel·lectuals, capaços d'albergar la nostra angoixa i tranquil·litzar el nostre desconcert; davant nostre no hi ha res. Estem a la fi sols”.

Els sis milions de mexicans que van emancipar-se d'Espanya el 1810 podien culpar aquella corona espanyola dels seus problemes. Avui, els mexicans només es poden culpar a si mateixos per la realitat en què viuen.

Els mexicans que han aconseguit escapar del laberint de la solitud han trobat la sortida independitzant-se de Mèxic, fugint al laberint de l'exili.

Felicitats, Mèxic, pel bicentenari de la teva independència! Enhorabona, Mèxic, pels teus dos-cents anys de solitud!