Factor corrector

Arri­bem alguna vegada a tenir una visió com­pleta del que som? L'encer­tem quan ens defi­nim o ens equi­vo­quem i evo­quem una imatge que, per poc com­ple­men­tada i poc con­tras­tada, pateix defor­ma­ci­ons? El que és inne­ga­ble és que la font que tenim més a l'abast, o sigui, nosal­tres matei­xos, porta de fàbrica un alt grau con­ta­mi­nant de sub­jec­ti­vi­tat. Per bé o per mal. Hi ha qui ten­deix a la pròpia inter­pre­tació en clau posi­tiva, amb una for­qui­lla de regis­tres que va des de la indulgència fins a la supèrbia, pas­sant per la bene­volència, la con­des­cendència o l'auto­jus­ti­fi­cació. També hi ha qui opta pel nega­ti­visme i es mou en un ampli espec­tre que abraça des de la inhi­bició fins al límit del menys­te­ni­ment fent atu­rada en el fata­lisme, l'aïlla­ment o la falta de segu­re­tat. Hi ha qui tapa la seva veri­ta­ble essència, el seu veri­ta­ble jo, posant-se capes a sobre, com si fos una dis­fressa, i veu com les il·lusi­ons se li mar­cei­xen l'una rere l'altra, com si fos­sin fulles mor­tes que cauen de l'arbre. O el que deci­deix treure's totes les eti­que­tes, que enca­rar la vida sense els fil­tres ni els arti­fi­cis impo­sats per l'edu­cació o les con­veniències soci­als i en paga el preu d'un aïlla­ment que acaba per no pair. En tots els esce­na­ris vitals, el pes del jo, dels pro­ces­sos inte­ri­ors i inte­ri­o­rit­zats neces­sita uns con­tra­punts impres­cin­di­bles per tenir una foto­gra­fia més ajus­tada i pre­cisa del que som. Bus­car fonts d'infor­mació externa, des­triar-la, con­fron­tar-la amb la nos­tra visió, ana­lit­zar-la i trac­tar-la amb espe­rit crític ens pot aju­dar molt. Con­ver­sar i parar l'ore­lla al que ens diu una amis­tat sin­cera i ben tre­ba­llada és el millor fac­tor cor­rec­tor.