Dies d'entretemps

Vaig viure molts anys als afores de Reus, en allò que en dèiem un xalet, edifici de planta i un pis –ara ja, des de fa temps, en un rodal urbanitzat–, llavors amb mig jornal de jardí anglès que és una barreja d'hort i arbres ornamentals entre flors i violes. En sortir cap al centre, passava tocant a l'hort del Cisquet. Al Cisquet li agradava intercanviar quatre paraules. Per aquesta mica de conversa s'aixecava dret –sempre cavava o arrencava herba o removia la terra dels crestalls– i s'apuntalava amb l'aixada. “Què, Cisquet –li deia jo si era el moment oportú–, encara no granen, les faves?” Responia amb una expressió una mica desolada: “No, home, no. Què han de granar. Que no veus que fa aquest temps...?” El temps, considerat un conjunt de capricis meteorològics, és un dels poders invencibles i inatacables que té la naturalesa per dominar-nos. Els botiguers no venien per culpa del temps; al camp, la collita era dolenta pel mateix motiu, i els reumàtics se sentien atacats pel dolor per idèntica causa. I com podia ser que no granessin les faveres si, segons el Cisquet, ja n'era l'època? Per cert; aquí tenim un títol: el temps de les faves. No se'n parla gaire, del temps de les faves. És poc vistós. En canvi, del temps de les cireres, per exemple, se'n parla molt. Fa molt bonic. La sempre malaguanyada Montserrat Roig va escriure El temps de les cireres, una novel·la preciosa i simpàtica. Però el temps de les faves és molt important. Si no, que ho expliquin a la gent que va viure els hiverns dels anys 1940, 1941 i més endavant. Les faves són generoses, abundoses. S'havia acabat la Guerra Civil espanyola el 31 de març del 1939, però el setembre del mateix any esclatà la segona guerra europea que s'havia de convertir en guerra mundial (1939-1945). En aquells mesos hivernals que van venir, una majoria de gent del país va passar gana, excepte a les comarques rurals on collien cereals, blat especialment. Un pa blanc de quilo valia, d'estraperlo, 20 pessetes i hi havia treballadors i treballadores que guanyaven menys de dos duros al dia. A Barcelona es va patir de manera especial. Precisament el curs 1940-1941 el vaig viure a Barcelona en un internat arquitectònicament luxós, de sostres alts i ambient gelat. No hi havia ni una estufa ni per amor de Déu. Ens escalfàvem jugant a pilota tots els esbarjos i temps difunts. El mal pitjor era que ens aixecàvem de taula amb una cassussa semblant a la que patíem abans d'instal·lar-nos-hi. Els pares no ens creien. A les nostres queixes, la direcció de l'internat responia que el seu menú era impecable des del punt de vista nutritiu i que els adolescents tenen sempre un budell buit. Quan ja ens semblava que no podríem resistir més –només ens ho semblava– va arribar el temps de les faves. Alhora van venir uns enciams enormes, tots d'aquella mena que fa una mica de tuf, amanits amb sal i un vinagre inorgànic que ni tan sols era prou agre, unes hortalisses provinents del generós i, llavors, immens delta del Llobregat, rebost de la capital catalana. Però tot va caure del cel, les faves en especial, encara que, a la taula, van aparèixer diferents de les que havíem menjat copiosament durant la guerra, la primavera del 37 i del 38. En aquells períodes les menjàvem estofades, tot i que al final fossin molt dures, sempre millors que les que endrapàvem seques més tard; bé, cuites després de posar-les en remull. Però és que al luxós internat les menjàvem amb pell i tot, amb la tavella, amb la beina, el que nosaltres donàvem als conills. Va ser una sorpresa, però una sorpresa que resultà comestible. L'anunci d'aquella primavera del 41 fou, doncs, un anunci hortalà, encara més ben rebut que la florida d'ametllers, molt decorativa però immastegable. Parlar del temps (i del menjar, del 1936 al 1950) pot ser un passatemps benigne i potser plausible. I la veritat és que en l'entretemps que estem vivint (“A vostè, què li agrada més, l'hivern o l'estiu?”, “A mi, ni carn ni peix. A mi, l'entretemps”) i que m'ha fet evocar les faves, tot i que no correspongui, m'atrau més pensar en el recapte, en els vegetals que van –si pot ser– a l'olla que en aquestes precises pròximes eleccions del novembre. Jo diria que als únics que els deuen fer il·lusió és als polítics de carrera.